13. El «Catecisme de l’Església catòlica», únic referent

El 11 d'octubre de 1992, Joan Pau II promulgava el Catecisme de l'Església Catòlica i el presentava al poble de Déu. L'havia aprovat uns mesos abans, el 25 de juny d'aquell mateix any.

Ho comentàvem fa uns dies [El gir dels anys 90 (I)]: Joan Pau II, en la Constitució Apostòlica Fidei depositum que serveix de presentació del Catecisme de l'Església Catòlica (CEC) diu que aquest «és destinat a encoratjar i a ajudar la redacció de nous catecismes locals que tinguin en compte les diverses situacions i cultures, però que guardin acuradament la unitat de la fe i la fidelitat a la doctrina catòlica.». La CEE es va posar immediatament (1994) mans a la feina, i va considerar que la millor cosa que podia fer era refer de cap a peus seguint les pautes del CEC, un catecisme per a nens i nenes que s'havia publicat l'any 1982 (Jesús es el Señor).

Tres anys després que haguessin posat fil a l'agulla en aquesta tasca, va sortir publicat el nou Directori General per a la Catequesi (DGC 1997). La publicació del DGC va significar per a alguns episcopats un revulsiu i un detonant. Seguint les propostes del DGC van començar a reflexionar i a descriure les grans línies que haurien d'orientar la catequesi del futur. El DGC descriu la relació que hi ha d'haver entre el Catecisme i el mateix Directori. Són com els dos peus per a caminar. Demana concretament :

«En la redacció d'un catecisme cal tenir en compte, sobretot, aquests dos criteris:
— La perfecta sintonia amb el Catecisme de l'Església Catòlica, «text de referència segur i autèntic... per a l'elaboració dels catecismes locals».
— L'atenta consideració de les normes i criteris per a la presentació del missatge evangèlic que ofereix el Directori General per a la Catequesi, i que és també 'norma de referència' per a la catequesi.» (DGC 284)

A diferència d'altres episcopats, els bisbes de la CEE van anar més directament a solucionar i actualitzar un catecisme per a infants que no pas a plantejar-se globalment una actualització de la catequesi adaptada a la societat i cultura d'avui. Per això no és casual que quan parlen de «referents», o de documents orientadors, parlen espontàniament –i gairebé exclusivament– del Catecisme de l'Església catòlica, i en canvi, no diguin pràcticament res sobre el Directori. No és imaginació meva. Vegeu, si no, aquestes mostres significatives:

1. El powerpoint que des del Secretariat de la Subcomissió Episcopal de Catequesi es va fer per a la promoció de Jesús es el Señor presenta algunes diapositives interessants per al nostre punt de vista:
   

   A la diapositiva 3 esmenta les noves exigències que han aconsellat la redacció del nou catecisme, Jesús es el Señor. Aquestes «noves exigències» són :
   — L'entrega del Catecisme de l'Església catòlica, punt de referència dels catecismes locals,
   — Els canvis socials i cultural, i
   — La Catequesi d'iniciació cristiana».
   

   A la diapositiva n. 5 parla dels documents orientadors. Quins són? Doncs són: «Catecisme de l'Església Catòlica, 1992» i «Compendi del CEC, 2005». I prou
   

   A la diapositiva n. 6, entre les dates rellevants destaca:
   «Acord de reelaboració: 1994;
   Equip redactor: Liderat per D. Javier Salinas;
   Col·laboració de Comissiones Episcopals Doctrina de la Fe i Litúrgia;
   Fonts principals: Catecismos de la Comunidad, CEC i el Compendi».
   

   Una constatació sembla evident: el Catecisme de l'Església catòlica surt a cada pas, i el Directori no surt per enlloc.
   

2. La mateix constatació podem repetir en la presentació que des de la Secretaria de la CEE es var oferir als mitjans de comunicació, el 7 d'abril de 2008. Després del breu parlament inicial de Martínez Camino, el bisbe Salinas, va fer el seu parlament de presentació del nou Catecisme (17 minuts de duració): quan encara no havia parlat un minut, ja s'estava referint a al Catecisme de l'Església catòlica i al Compendi. Ho feia amb aquestes paraules:
   

   «... Con la aparición del Catecismo de la Iglesia Católica, el Gran Catecismo de la Iglesia Católica, surge una forma de catecismo en que no simplemente se trata de sintetizar la fe, sino también de contarla, de narrarla, de hacerla más explícita, de explanarla. Y para ello tenemos ese gran texto, que es un texto normativo para todos nosotros, como fuente de inspiración, como referencia.
   

   »Posteriormente, esta exigencia que tiene la transmisión de la fe, de concretar, de llegar más a un destinatario determinado, llevó a elaborar un Compendio que de alguna manera facilitara la lectura de ese gran texto. Pero incluso en ese texto del Catecismo ya se proponía que las conferencias episcopales de nuevo iniciaran, o continuaran, la tarea de preparar catecismos propios para las diócesis.»
   

   En tot el parlament no va fer la més mínima referència al Directori General per a la Catequesi. És cert que aquell primer catecisme –que amb el nom de Jesús es el Señor ja
   havia estat editat l'any 1982– s'havia començat a reelaborar l'any 1994, i per tant abans de la publicació del Directori (1997). Però van tenir 10 anys abans no es fes la publicació del catecisme (el 2008). Miri's per on es miri, la imatge més immediata del nou catecisme que presentaven és que amb ell volien fer una «versió infantil» del CEC.
   

3. Tampoc no hi trobem cap referència al Directori General
   per a la Catequesi en el dossier informatiu, que amb data 7 d'abril de 2008, la CEE va lliurar a la premsa. A la pàgina 3, hi llegim
   

   «Los hitos que han guiado esta renovación han sido fundamentalmente:
   — La promulgación del Catecismo de la Iglesia Católica en 1992, que supuso un impulso para elaborar nuevos catecismos y revisar los existentes.
   — Las nuevas exigencias, dados los cambios sociales, culturales y religiosos, en el campo de la evangelización y de la catequesis.»
   

Una vegada més el CEC és esmentat dues vegades, però es continua ignorant completament el Directori General per a la Catequesi.

1. On sí que s'esmenta el Directori General per a la Catequesi és en el Mensaje de la XCI Asamblea Plenaria de la Conferencia Episcopal Española sobre el nuevo catecismo Jesús es el Señor ». Reprodueixo la citació in extenso:
   

   «Contamos con el inestimable servicio que nos presta el Catecismo de la Iglesia Católica, que Juan Pablo II nos entregó, como «texto de referencia para una catequesis renovada en las fuentes vivas de la fe»[5]. Nos invitaba igualmente el Siervo de Dios a iniciar la adaptación de nuestros catecismos locales a este texto, destinado a ser «regla segura para la enseñanza de la fe e instrumento válido y legítimo al servicio de la comunión eclesial»[6]. También el Directorio General para la Catequesis vino a abundar en este servicio de comunión eclesial ofreciendo un amplio y detallado desarrollo de los criterios de elaboración de catecismos locales. El Compendio del Catecismo de la Iglesia Católica, aprobado y publicado por Benedicto XVI, se ha sumado también a las fuentes de inspiración para los catecismos locales.»
   

   S'hi fa encara una altra referència, en aquest cas indirecta:
   

   «Sabemos, no obstante, que los catequistas suelen necesitar y utilizar apoyos complementarios en la catequesis (guías para catequistas, materiales didácticos, etc.). Estos, sin embargo, por su distinción cualitativa respecto del catecismo[11], en ningún caso han de sustituirlo o suplantarlo.»
   

   (Aquesta nota n. 11, segons que consta a peu de pàgina, es refereix al n. 132 del Directori).
   

   Ja veiem doncs, la gran aportació que ha pogut fer el Directori al nou catecisme Jesús es el Señor: ja que «…vino a abundar en este servicio de comunión eclesial ofreciendo un amplio y detallado desarrollo de los criterios de elaboración de catecismos locales». (La cursiva és meva)
   

   El que passa és que aquesta afirmació no sembla que sigui gran cosa més que una afirmació merament retòrica. El paper ho aguanta tot. De fet, si mirem amb detenció el pla del nou catecisme ho podrem constatar fàcilment: el fet que el DGC «ofereixi» criteris d'elaboració no deu voler dir que s'hagin d'acceptar o de tenir en compte necessàriament.
   

   En tot cas, no s'han tingut en compte aquells criteris bàsics que han de configurar i donar entitat a una adequada «presentació orgànica» del misteri cristià: Aquests criteris —els que les altres Conferències Episcopals, com hem detallat anteriorment, han tingut presents en el seu procés de renovació catequètica—, la CEE els ha ignorats.
   

   Ens permetem de fer una relació d'alguns criteris bàsics que proposa el DGC i que en tants països estan fruitant en nous models de catequesi:
   

   1. El nou catecisme no s'emmarca dins un projecte global catequètic, que és el que demana el DGC (n. 223)
      
   2. Aquest projecte no ha anat precedit per una anàlisi de la realitat. D'altres episcopats, veient els canvis que ha experimentat la realitat i com aquests canvis han influït en la transmissió de la fe, han deduït la necessitat d'un canvi de model catequètic.
      
   3. Sembla que es deixa per a més endavant la dimensió missionera i evangelitzadora de la catequesi, que demana el Directori. De moment, es fa una revisió general del model que havia funcionat segles enrere, amb la convicció que un cop actualitzat tornarà a funcionar una altra vegada com abans...
      
   4. A l'espera del projecte global, no es reconeix a la comunitat cristiana el paper central i determinant que el Directori li vol conferir.
      
   5. Un projecte global segons el Directori hauria hagut de donar prioritat a una catequesi d'adults perquè com diu el PGPC (el Projecte Global, del SIC):
      «La renovació de la comunitat parroquial, la superació de la ruptura entre fe i vida, l'impuls de noves formes de vida cristiana i el testimoniatge missioner, la promoció de la justícia i de la solidaritat seran possibles en la mesura en què es desenvolupi en l'Església la catequesi d'adults. Per altra banda, sense uns adults madurs en la fe, els més joves no tindran un punt de referència adequat en cl seu creixement cristià.»
      
   6. No està guiat pel criteri de la «iniciació cristiana»: És cert que el catecisme de la CEE parla molt sovint (i indistintament) de la «iniciació sagramental» i de la «iniciació cristiana». Tanmateix, quan la CEE parla de «iniciació», em fa la impressió que ho entén com a sinònim o equivalent d'«introducció», «preparació». I quan escric això tinc molt present, per exemple, que el document de la CEE sobre «La iniciación cristiana» (1998) ha subratllat amb encert la dimensió «passiva» de la iniciació, que és per damunt de tot una graciosa i gratuïta acció trinitària.
      

      De tota manera i en qualsevol cas, la «iniciació» de què parla aquell document no té l'abast global i profund que trobem en altres projectes catequètics. Compareu la manera com parla de la iniciació la CEE, més aviat acadèmica i formal, amb la que podem trobar en el document dels bisbes italians: El rostre missioner de les parròquies en un món que canvia, concretament en l'apartat 7 de la segona part: L'Església mare genera els seus fills en la iniciació cristiana. O, sense anar més lluny, llegiu la «Carta d'advent, 2003» dels Bisbes de Catalunya: Al servei de l'anunci de la fe.
      

      [Us recomano, a tall de preciosa curiositat, que llegiu la Carta Pastoral del Quaresma 2008, de mons. Piat, bisbe de la diòcesi de Port-Louis, a l'illa Maurici, a uns 900 km a l'est de Madagascar. La podeu localitzar a la biblioteca virtual de Lumen Vitae: Lettre Pastorale de Carême 2008. Hi podreu llegir coses com ara aquesta:
      

      «En nombrosos països d'antiga tradició cristiana, quan el règim de cristiandat s'ha esfondrat i el mètodes tradicionals de transmissió de la fe han deixat de funcionar, les Esglésies d'aquests països han buscat aleshores inspiració en un model diferent de transmissió de la fe, el model iniciàtic. Era el mètode que es feia servir a l'Església durant els primers segles de la seva història, abans que amb l'emperador Constantí, al segle IV, arribés el règim de cristiandat.» (És el primer paràgraf del cap. III).]
      

      Aquesta afirmació (que podeu trobar a l'inici del cap. III) no és una afirmació merament teòrica. Va precedida per una altra (inici del cap II) on diu:
      

      «L'Església, immersa en la societat mauriciana, ha sofert també l'impacte d'aquesta revolució cultural. Quan la transmissió de valors funciona malament dins la societat, també dins l'Església i per les mateixes raons, és posada a dura prova la transmissió de la fe. L'Església no ha d'esquivar la responsabilitat de buscar també ella un mode de transmissió de la fe més adaptat a una generació afaiçonada per la cultura moderna i la civilització digital
      

      El repte per a l'Església sorgeix també del fet que la seva situació en la societat mauriciana ha canviat radicalment a partir del moment en què el nostre país ha passat d'un règim heretat de la «cristiandat francesa» al d'un Estat laic modern. Aquest règim dit de «cristiandat» va ser inscrit en les nostres lleis pel Concordat Napoleònic, i ha prevalgut a casa nostra fins a 1968. Sota aquest règim, l'espai públic era àmpliament ocupat per la religió cristiana. Per exemple, només les Esglésies Cristianes (l'Església Catòlica, l'Església Anglicana i l'Església Presbiteriana) eren reconegudes per l'Estat. Només festes cristianes eren reconegudes públicament dies no laborals. La fe es transmetia llavors sobretot per osmosi en un medi familiar portador i en un medi ambient social a l'uníson amb els valors i les pràctiques de l'Església. La transmissió recolzava també sobre un ensenyament de la doctrina i de la moral que justificava allò de què cadascú s'havia amarat, practicant-ho en les diferents etapes de la vida.»
      

Sembla mentida! A l'illa Maurici creuen que se'ls ha esfondrat el règim de cristiandat i que, per tant, han de buscar un model catequètic més adequat...