17. A propòsit de la «Carta als catòlics de França» (1996)

Aquests dies previs a l'inici del curs estic preparant una «presentació» de la «Carta als catòlics de França» que els bisbes francesos van adreçar als catòlics dels seu país l'any 1996. Fa temps que tinc enllestida la traducció catalana d'aquesta carta (i d'un altre document relacionat) a l'espera de l'edició. Però, a mida que s'acostava la possibilitat de l'edició m'he anat convencent de la necessitat d'afegir una presentació del text.

Normalment, davant els documents dels bisbes i no diguem del papa, la primera i única reacció acostuma a ser: m'agrada o no, el tindré present o no, em serveix o no, el recomanaré o no. De fet és la mateixa reacció que solem tenir davant un llibre, sobretot si ve avalat per una signatura de confiança. Els llibres no són interactius (si més no, avui per avui!). I les «cartes pastorals» dels bisbes tampoc no ho són. (I no diguem els petits comentaris que s'han compromès a escriure cada setmana als fulls diocesans.) No són interactius. Encara que potser seria millor de dir que no ho eren. Perquè des de fa quinze hi comença a haver entre els bisbes experiències de «preparació interactiva» de documents.

La «Carta als catòlics de França» va ser preparada amb un llarg procés d'interactivitat. Els bisbes van deixar de parlar «al» poble de Déu i es van decidir a parlar «amb» ell. Els resultats han estat extraordinaris. Dir «nosaltres els catòlics de França» té un significat i unes connotacions molt diferents segons que el text on diu sigui un text adreçat «al» o bé un text dialogat prèviament «amb» el poble. (Per poder veure el text íntegre francès, cliqueu aquí).

En el fons, aquests bisbes amb tota la coherència del món estan «dient allò que fan» i estan «fent allò que diuen». És una mena de llenguatge «performatiu», d'acord amb la teoria d'Austin. En concret, al començament de la Carta afirmen rotundament:

« Refusem tota nostàlgia d'èpoques passades, en les quals el principi d'autoritat semblava imposar-se de manera indiscutible. No somiem pas en un retorn impossible a aquella situació que s'anomenava la cristiandat.» (El subratllat és meu).

Ja sabem per experiència que «el paper ho aguanta tot», és a dir, que sovint grans declaracions de principis, després queden en no-res, o bé no es tenen en compte ni en el text mateix de la declaració d'aquests principis. Doncs, bé, sembla com si la Carta entera fos un posar en pràctica aquestes opcions: renuncien a la pràctica del «principi d'autoritat» propi de la cristiandat, és a dir, renuncien a l'autoritat com a poder i domini, expressada en relacions unidireccionals respecte dels fidels (que són considerats com a «súbdits») i en canvi assumeixen «el servei de l'autoritat» en el sentit ple i dialogal de la paraula. Tot el procés d'elaboració del document ha estat interactiu. Fins al punt que ha esta concebut i publicat finalment com un «document de treball» i no com un text magisterial.

Vulguis no vulguis, mentre anava treballant aquest document dels bisbes francesos, no podia evitar de comparar la manera de fer d'aquests bisbes, amb les maneres menys reeixides que tenen els nostres. És el que ha passat, per exemple, amb el nou Catecisme.

Els fets

La tarda el dia 1 de juliol els nostres bisbes presentaven un nou Catecisme oficial per a la catequesi. El títol exacte del llibre que presentaven, és: «Jesús és el Senyor. Catecisme de la Conferència Episcopal Espanyola». I com a peu editorial figura: «Conferencia Episcopal Española» (sic).

El llibre ha estat imposat per decret, un decret que, per cert, va ser signat públicament i amb gran aparat en l'acte mateix de la presentació. (Potser amb la secreta intenció d'escenificar una unitat col·legial que algú –benèvolament– hauria pogut posar en dubte...). Doncs bé, aquest decret va ser la primera (i única) notícia que va rebre l'Església catalana sobre les dues decisions cabdals que s'anaven a prendre a propòsit de la catequesi: 1) la desautorització o preterició d'un projecte propi de catequesi que l'Església catalana havia preparat amb la convicció que era un projecte adaptat a la nostra Església i a la nostra societat, i 2) la substitució d'aquell projecte global per un llibre nou catecisme, adaptat –això sí– al nou «Catecisme de l'Església Catòlica»...

Dues maneres diferents de fer

El contrast salta a la vista. Els uns continuen parlant «a» les seves Esglésies a cop de decret. Els altres parlen «amb» les seves Esglésies proposant-los a debat un document de treball, que s'haurà d'enriquir amb les aportacions de la base. Els uns estan preocupats per l'ortodòxia de les formulacions, dels continguts. Els altres estan preocupats per l'arrelament de la fe en la vida, de manera que la fe 're-generi' la vida (la iniciació). Els uns demanen l'aplicació immediata i fulminant del seu decret. Els altres mantenen un llarg i sincer diàleg amb grups i comunitats amb la qual cosa facilitaran la «recepció» de la proposta (feta amb l'aportació de tots) quan arribi...

(Tinguem en compte que els bisbes francesos van iniciar el procés del projecte catequètic l'any 2000. L'any 2003 va sortir el 'document proposta' o eina de treball : Anar al cor de la fe. L'any següent es va fer públic la «Síntesi de les contribucions escrites i enviades com a resposta a l'eina de treball: 'Anar al cor de la fe'». L'any 2006 va ser aprovat el Text nacional per a l'orientació de la catequesi a França...I en cap moment no han aturat el procés.)

Més diferent no pot ser. Però, com s'explica aquesta diferència ? Això, ja...

No tenim dret a saber res?

Crec que, en ple segle XXI –i per tant, superada ja la mentalitat pre-moderna de cristiandat– els cristians hem de reconèixer i fer reconèixer la nostra dignitat de membres d'un poble sant, el Poble de Déu: som germans i de cap manera súbdits.

La nostra Església catalana —Pastors i Poble— va celebrar un Concili del qual en va sorgir un projecte i un model de vida d'Església. Seria bo que —en un exercici fratern d'autoritat i per tal d'afavorir una joiosa i constructiva obediència, que a tots ens faci créixer— els nostres Pastors explicitessin la relació que tenen les grans decisions que estan prenent avui amb aquell projecte de renovació d'Església (Concili Provincial Tarraconense) que tots, en la persona d'ells vam assumir. Altrament, haurem de pensar que allò que esperen de nosaltres és una mera submissió...