20. La crisi de la cristiandat, «signe dels temps» ?

Previ n. 1

«A fi de complir aquesta missió, l'Església té tothora l'obligació d'esbrinar els signes dels temps i d'interpretar-los a la llum de l'Evangeli a fi que, de manera adaptada a cada generació, pugui donar resposta a les perennes preguntes de l'home sobre el sentit de la vida present i futura i sobre llur relació mútua. Cal, doncs, conèixer i entendre el món en el qual vivim i les seves expectatives, desigs i situació sovint dramàtica. (Vaticà II, GS 4).

Previ n. 2

El mes de setembre de 1964, per tant encara en ple concili, va ser creada una subcomissió que s'anomenava «De signis temporum» i que havia de reflexionar i orientar sobre «els signes dels temps». Una de les primeres tasques que va emprendre va ser la de donar una definició del seu tema de reflexió. Va ser aquesta: «Entenem per 'signes dels temps', els fenòmens que, per la seva generalització i la seva gran freqüència, caracteritzen una època, i mitjançant els quals s'expressen les necessitats i les aspiracions de la humanitat present» (Rapport Delhaye-Houtart, 17 nov. 1964).

Previ n. 3

«¿Vosaltres, doncs, sabeu interpretar l'aspecte del cel i no sou capaços d'interpretar els signes dels temps?» (Mt 16,3)

La qüestió és aquesta: Podríem considerar «l'esfondrament de la cristiandat» com un d'aquests signes dels temps?

Crec que només una visió ingènua de la cristiandat ens faria dir que sí, sense més. Però això voldria dir que la caiguda de la cristiandat és «un fenomen freqüent»... Quan, de fet, allò que nosaltres constatem a cada pas no és la caiguda de la cristiandat sinó els símptomes o indicis (freqüents) d'aquesta crisi o caiguda. La crisi de la cristiandat es manifesta en la crisi d'un conjunt de comportaments socio-religiosos que per «la seva generalització i per la seva gran freqüència» caracteritza una època. En aquest sentit, sí que podem dir que la crisi dels diversos elements que configuren la cristiandat és indici de la crisi de la cristiandat com a conjunt i com a globalitat. En aquest sentit podem dir que la crisi de la cristiandat és clarament un signe dels nostres temps.

Ara bé, per poder arribar a aquesta conclusió hem de poder veure i establir la relació existent entre els «elements que estan fallant» i la cristiandat com a realitat global. Perquè la cristiandat és alguna cosa més que un simple agregat o llista d'elements. La cristiandat és un sistema, que és com dir «un conjunt articulat d'elements». Cada un dels elements del sistema té, certament, la seva lògica interna, però aquesta mateixa lògica l'articula amb la totalitat dels elements, amb el sistema. D'aquí ve que qualsevol crisi en la cristiandat mai no és la crisi d'un sol element, sinó que és la manifestació peculiar d'una crisi global, del sistema.

Quins són aquests elements del sistema cristiandat que estan en crisi? Són, per exemple:

• la transmissió de la fe, la catequesi (com a sub-element de la transmissió de la fe),
  
• la pràctica sagramental (sobretot dels anomenats «sagraments de pas»: baptisme, [1a] comunió, confirmació, matrimoni...),
  
• la iniciació cristiana dels qui han estat batejats de petits,
  
• les vocacions al ministeri ordenat o a la vida consagrada,
  
• la comprensió mateixa del ministeri ordenat, i de la vida consagrada,
  
• la promoció de vocacions,
  
• els seminaris,
  
• la pràctica del culte (entesa com a diferent d'una pràctica sagramental!),
  
• la parròquia territorial,
  
• l'anomenada «pastoral de cristiandat»,
  
• les relacions de l'Església com institució amb els poders públics, i amb el món de la cultura.
  
• ...
  
  

Doncs bé, d'aquest elements nosaltres diem que són elements articulats en un sistema. Els articula, i per tant els interrelaciona, la mateixa «lògica» del sistema, que és la que dóna coherència, legitimitat i plausibilitat, no sols al sistema com a tal, sinó també a cada un dels elements que l'integren i a l'articulació dels diferents elements entre sí. Quan aquesta lògica es trenca, les formes que històricament havien recobert aquests àmbits, deixen de tenir el reconeixement de tothom i van esdevenint –cada vegada més– objecte de discussió i de discrepància.

Tard o d'hora, tots aquests elements entraran en crisi, en una crisi articulada: tots es veuran afectats d'una mateixa crisi. I no sols això. El «sistema Església» està implicat en el «sistema societat, cultura». Per això, els bisbes francesos, en la seva «Carta als Catòlics de França» (1995) diuen amb raó: «La crisi per la que passa avui l'Església és deguda en bona part a la repercussió, dins l'Església mateixa i en la vida dels seus membres, d'un conjunt de mutacions socials i culturals ràpides, profundes i que tenen un abast mundial».

Els responsables de la institució intentaran fer veure que no existeixen aquests desajustaments o s'esforçaran per mantenir a cops de decret un passat que «havia funcionat tan bé». És molt probable que durant un temps ho puguin aconseguir. Però altament improbable que ho puguin mantenir durant molt de temps... tret del cas que l'Església es vagi convertint en un ghetto i talli tota comunicació amb el món que l'envolta. És el que van fer, per exemple, els essenis ara fa 2.000 anys. Si l'Església s'entossudís a fer això (Déu no ho vulgui!), què en quedaria de la missió evangelitzadora que li ha esta confiada pel mateix Senyor)