26. Theilhard: «S’acosten els temps d'una renovació» (1933)

El mes de gener de 2008 —quan encara portava el cor indignat per la manifestació de cristiandat que uns dies enrere havien fet a Madrid el «nostre» triumvirat eclesial, Rouco, Garcia Gasco i Cañizares— vaig fer una escampada virtual d'una petita antologia de textos (quatre pàgines DIN A4) amb lletra atapeïda (però clara!). El document s'intitulava «De la cristiandat a la diàspora» i en el subtítol s'explicava què consistia i en el fons què pretenia el document: «Algunes veus profètiques que intuïen allò que estava a punt d'arribar... i que ara ja tenim aquí». No cal dir que «allò» a què ens ens referíem i ens referim és a l'ensulsiada de la cristiandat.

En vaig enviar un centenar per correu electrònic amb el prec que –si creien interessant el document– el fessin arribar a d'altres persones que els pogués interessar. La difusió va ser realment fulgurant, fins al punt que algunes entitats el van penjar a Internet, algunes revistes en va publicar extractes i la pàgina religiosa de «La Vanguardia» se n'ha fet ressò un parell de vegades: la primera el 20-01-2008 i la segona el 30-08-2009. Qualsevol dia en faré una nova difusió una mica modificada i ampliada. El primer text que hi reproduïa aleshores era un de Mounier, que en aquell moment jo no havia pogut datar, però que ara sé que és de l'any 1941, tot i que encara no he pogut trobar l'obra original d'on prové. El text es va difondre també, exactament igual, en castellà.

Ara, amb el temps, un va fent troballes precioses. Com aquesta de Theilhard que no em puc estar de compartir amb tots els que sovintegen aquest bloc. Aquí teniu el que escrivia Theilhard per Nadal de l'any 1933:

«Fa uns anys, parlant amb un vell missioner, una mica il·luminat, però que tothom tenia per un sant, li vaig sentir dir unes paraules sorprenents: "La història estableix que cap religió no s'ha mantingut en el món més enllà de 2.000 anys. Després d'aquest temps, totes moren. Ara bé, el cristianisme complirà 2.000 anys!"

El profeta volia insinuar amb les seves paraules que la fi del món era a prop. Però jo, vaig entendre alguna cosa més seriosa.

Sí, dos mil anys, més o menys, és una llarga etapa per a l'home, sobretot si, com és el cas, s'hi afegeix el punt crític d'un «canvi d'edat».

Després de vint segles, són tantes les perspectives que han canviat, que, religiosament parlant, necessitem canviar la pell. Les fórmules s'han reduït i endurit; ens incomoden i han deixat de commoure'ns. Per seguir vivint, hem de fer la muda.

Cristià com sóc, jo no tinc dret a pensar que, en aquest període de transició que és a tocar, el cristianisme pugui desaparèixer, com ha passat amb altres religions. Crec que és immortal. Però aquesta immortalitat de la nostra fe no l'eximeix de patir, superant-les, les lleis generals de la periodicitat que dominen tota vida. Ara per ara, reconec, doncs, que el cristianisme (exactament com la Humanitat que recobreix) ateny el límit d'un dels cicles naturals de la seva existència.

A còpia de repetir i de desenvolupar de forma abstracta l'expressió del nostres dogmes, ens estem perdent en uns núvols on no hi penetren ni els sorolls ni les aspiracions, ni la saba de la Terra... Això és una indicació que s'acosten els temps d'una renovació. Després de gairebé dos mil anys, cal que el Crist reneixi, que es reencarni en un Món esdevingut massa diferent d'aquell en què Ell va viure. Jesús no podria tornar a aparèixer tangiblement entre nosaltres. Però, pot manifestar als nostres esperits un aspecte triomfal i nou de la seva antiga figura». (Nadal 1933). [P. Teilhard de Chardin, Cómo yo creo. Taurus. ²1973. p. 103s]

El text l'he vist citat més d'una vegada, però sempre de forma fragmentada, per Gabriel Ringlet, actual vice-rector de la Universitat Catòlica de Lovaina. Finalment, i ben bé per atzar, me l'he trobat complet en el bloc d'una parròquia francesa. Posteriorment, gràcies al Google llibres, he pogut localitzar la citació en la versió espanyola (Taurus 1970, 1973²).