28. Quan a Roma parlen clar...

Amb llenguatge discret la gent parla de les dues sensibilitats que es poden detectar avui entre el clergat (i en tota l'Església!): els conciliars i els neo-postconciliars que tendeixen a assemblar-se cada dia més amb els pre-conciliars. Uns i altres defensen la bonesa de la seva pròpia interpretació del Concili. I diu la brama que una bona part del clergat jove –els neo-postconciliars, els de la interpretació rectificada del Concili– es manté tranquil, esperant que passi el temps, amb la certesa que aquest temps jugarà al seu favor. El que passa, i aquí hi ha la mare dels ous, és que la jerarquia que s'està nomenant des de finals de l'anterior papat, encaixa perfectament en el model neo-postconciliar. Tots sabem que l'Esperit bufa allà on vol, però es veu que darrerament el seu buf, perquè soni, ha de ser necessàriament reconduït des de la Cúria Vaticana...

Tothom ho veu. O més exactament ningú no ho veu, però tothom ho intueix o ho sospita. A partir d'ara, ningú no podrà dir que no ho hagi llegit o pogut llegir. A casa nostra va ser mn. Florenci Costa el qui va donar el primet crit d'alerta publicant a Església Plural, un comentari que havia escrit per a Regió 7. Era a mitjan juny, pocs dies després de publicar-se a L'Osservatore Romano (3 de juny de 2009) el discurs que ha esdevingut clamorós. Em va despistar, tanmateix, el fet que mn. Florenci, amb la seva discreció habitual, parlés del discurs «d'un monsenyor de la cúria romana»: jo vaig minimitzar la notícia en aquell moment, pensant que hi ha tants monsenyors que no saben què dir!

Ara, però, quan he descobert l'autor del discurs i qui eren els seus destinataris, i quan i on els va adreçar el discurs, m'he adonat de l'abast de les seves paraules.

Llegiu la continuació d'aquest comentari a al nou siti d'aquest blog,
que es troba dins el web: Catalunyareligió.cat