«Els nous veïns de Diognet» canviem de casa

El dia 24 d'octubre aquest blog ha canviat d'adreça (però només d'adreça!).Hi podeu arribar:

1. Al costat d'altres blogs amics:
   catalunyareligio.cat
   
   
2. Directament: 
   «Els nous veïns de Diognet»

28. Quan a Roma parlen clar...

Amb llenguatge discret la gent parla de les dues sensibilitats que es poden detectar avui entre el clergat (i en tota l'Església!): els conciliars i els neo-postconciliars que tendeixen a assemblar-se cada dia més amb els pre-conciliars. Uns i altres defensen la bonesa de la seva pròpia interpretació del Concili. I diu la brama que una bona part del clergat jove –els neo-postconciliars, els de la interpretació rectificada del Concili– es manté tranquil, esperant que passi el temps, amb la certesa que aquest temps jugarà al seu favor. El que passa, i aquí hi ha la mare dels ous, és que la jerarquia que s'està nomenant des de finals de l'anterior papat, encaixa perfectament en el model neo-postconciliar. Tots sabem que l'Esperit bufa allà on vol, però es veu que darrerament el seu buf, perquè soni, ha de ser necessàriament reconduït des de la Cúria Vaticana...

Tothom ho veu. O més exactament ningú no ho veu, però tothom ho intueix o ho sospita. A partir d'ara, ningú no podrà dir que no ho hagi llegit o pogut llegir. A casa nostra va ser mn. Florenci Costa el qui va donar el primet crit d'alerta publicant a Església Plural, un comentari que havia escrit per a Regió 7. Era a mitjan juny, pocs dies després de publicar-se a L'Osservatore Romano (3 de juny de 2009) el discurs que ha esdevingut clamorós. Em va despistar, tanmateix, el fet que mn. Florenci, amb la seva discreció habitual, parlés del discurs «d'un monsenyor de la cúria romana»: jo vaig minimitzar la notícia en aquell moment, pensant que hi ha tants monsenyors que no saben què dir!

Ara, però, quan he descobert l'autor del discurs i qui eren els seus destinataris, i quan i on els va adreçar el discurs, m'he adonat de l'abast de les seves paraules.

Llegiu la continuació d'aquest comentari a al nou siti d'aquest blog,
que es troba dins el web: Catalunyareligió.cat

27. La urgència de coses importants

Aquests dies estem començant la catequesi a les parròquies. Espero que d'aquestes parròquies que han adoptat el llibre nou de catequesi (Jesús és el Senyor), en surti alguna que digui que, finalment!, amb els nous materials, la catequesi va com una seda. N'he vist alguns d'il·lusionats! Veurem a finals de curs com els haurà anat.

Vista la marxa dels esdeveniments, crec que la manera de fer dels nostres bisbes a propòsit de la catequesi recorda massa aquell missatge que sol arribar en tota campanya electoral. Els «bons» de torn pregonen com a gran mèrit seu que «ells es preocupen dels problemes reals de la gent»: el cistell de la compra, el transport urbà, el preu dels pisos, el cost de l'escola... Ells no fan com altres, que perden el temps parlant d'identitats, d'estatuts i d'infraestructures...

I en part tenen raó. Però en aquesta ambigüitat o ambivalència amaguen l'ou. Ja que no quedaria gens bé que diguessin les coses amb tota claredat, tal com es deduirien de la seva afirmació: «Nosaltres ens despreocupem de les coses importants i només ens preocupem de les urgents».

Els bisbes han solucionat (o, si més no, han intentat solucionar) alguns problemes immediats i urgents de la catequesi i sobretot de les catequistes: molts continguts, amb materials nous, acolorits i abundants per tirar endavant la sessió de catequesi.

Queda clar que es preocupen de les coses urgents. Està per veure que es preocupin igualment de les coses importants: la viabilitat d'un model catequètic que estan mantenint artificialment gràcies a les intubacions que li practiquen. El desencís de les persones implicades en la catequesi no és conseqüència d'una manca d'instruments, sinó d'un desajustament del sistema.

De tota manera, potser sí que han solucionat una cosa important, la sola cosa que de debò els preocupa: l'ortodòxia. Tant se val que els nens i nenes de la catequesi no entenguin res. El que compta és que diguin correctament això que no entenen.

26. Theilhard: «S’acosten els temps d'una renovació» (1933)

El mes de gener de 2008 —quan encara portava el cor indignat per la manifestació de cristiandat que uns dies enrere havien fet a Madrid el «nostre» triumvirat eclesial, Rouco, Garcia Gasco i Cañizares— vaig fer una escampada virtual d'una petita antologia de textos (quatre pàgines DIN A4) amb lletra atapeïda (però clara!). El document s'intitulava «De la cristiandat a la diàspora» i en el subtítol s'explicava què consistia i en el fons què pretenia el document: «Algunes veus profètiques que intuïen allò que estava a punt d'arribar... i que ara ja tenim aquí». No cal dir que «allò» a què ens ens referíem i ens referim és a l'ensulsiada de la cristiandat.

En vaig enviar un centenar per correu electrònic amb el prec que –si creien interessant el document– el fessin arribar a d'altres persones que els pogués interessar. La difusió va ser realment fulgurant, fins al punt que algunes entitats el van penjar a Internet, algunes revistes en va publicar extractes i la pàgina religiosa de «La Vanguardia» se n'ha fet ressò un parell de vegades: la primera el 20-01-2008 i la segona el 30-08-2009. Qualsevol dia en faré una nova difusió una mica modificada i ampliada. El primer text que hi reproduïa aleshores era un de Mounier, que en aquell moment jo no havia pogut datar, però que ara sé que és de l'any 1941, tot i que encara no he pogut trobar l'obra original d'on prové. El text es va difondre també, exactament igual, en castellà.

Ara, amb el temps, un va fent troballes precioses. Com aquesta de Theilhard que no em puc estar de compartir amb tots els que sovintegen aquest bloc. Aquí teniu el que escrivia Theilhard per Nadal de l'any 1933:

«Fa uns anys, parlant amb un vell missioner, una mica il·luminat, però que tothom tenia per un sant, li vaig sentir dir unes paraules sorprenents: "La història estableix que cap religió no s'ha mantingut en el món més enllà de 2.000 anys. Després d'aquest temps, totes moren. Ara bé, el cristianisme complirà 2.000 anys!"

El profeta volia insinuar amb les seves paraules que la fi del món era a prop. Però jo, vaig entendre alguna cosa més seriosa.

Sí, dos mil anys, més o menys, és una llarga etapa per a l'home, sobretot si, com és el cas, s'hi afegeix el punt crític d'un «canvi d'edat».

Després de vint segles, són tantes les perspectives que han canviat, que, religiosament parlant, necessitem canviar la pell. Les fórmules s'han reduït i endurit; ens incomoden i han deixat de commoure'ns. Per seguir vivint, hem de fer la muda.

Cristià com sóc, jo no tinc dret a pensar que, en aquest període de transició que és a tocar, el cristianisme pugui desaparèixer, com ha passat amb altres religions. Crec que és immortal. Però aquesta immortalitat de la nostra fe no l'eximeix de patir, superant-les, les lleis generals de la periodicitat que dominen tota vida. Ara per ara, reconec, doncs, que el cristianisme (exactament com la Humanitat que recobreix) ateny el límit d'un dels cicles naturals de la seva existència.

A còpia de repetir i de desenvolupar de forma abstracta l'expressió del nostres dogmes, ens estem perdent en uns núvols on no hi penetren ni els sorolls ni les aspiracions, ni la saba de la Terra... Això és una indicació que s'acosten els temps d'una renovació. Després de gairebé dos mil anys, cal que el Crist reneixi, que es reencarni en un Món esdevingut massa diferent d'aquell en què Ell va viure. Jesús no podria tornar a aparèixer tangiblement entre nosaltres. Però, pot manifestar als nostres esperits un aspecte triomfal i nou de la seva antiga figura». (Nadal 1933). [P. Teilhard de Chardin, Cómo yo creo. Taurus. ²1973. p. 103s]

El text l'he vist citat més d'una vegada, però sempre de forma fragmentada, per Gabriel Ringlet, actual vice-rector de la Universitat Catòlica de Lovaina. Finalment, i ben bé per atzar, me l'he trobat complet en el bloc d'una parròquia francesa. Posteriorment, gràcies al Google llibres, he pogut localitzar la citació en la versió espanyola (Taurus 1970, 1973²).

25. Hi ha consciència del canvi actual?

M'ha cridat l'atenció el discurs que el card. Martínez Sistach va fer a l'Encontre Interreligiós de Cracòvia (5-9 setembre del 2009). Comença així: «Nombrosos símptomes ens indiquen que, en la història del cristianisme, hem entrat en un canvi d'època». Ho repeteixo, m'ha cridat l'atenció i m'ha agradat. I no sols pel començament!

De tota manera, a un li vénen al cap molts interrogants? Aquesta visió és una visió real o bé només és «de galeria»? Fins on arriba la sensació o percepció d'aquest canvi? És una visió gaire compartida pels seus germans en l'episcopat? Quines conseqüències pràctiques, operatives en deriven?

Fa quaranta anys que ja ho reconeixia el Concili Vaticà II: «Avui el llinatge humà es troba en una nova etapa de la seva història, en la qual s'estenen gradualment a tot el món profundes i ràpides mutacions» (GS 4). Es parla també cada vegada més del nostre temps com d'un «temps axial», en al·lusió a la teoria de Jaspers.

En molts discursos o escrits de bisbes es poden trobar expressions com ara: «hem de superar una pastoral de cristiandat». Però un es pregunta, vis tot, si hi ha alguna convicció profunda més enllà d'una frase estereotipada que ha fet fortuna i que «fa estar al dia»... Penso, per exemple, en aquelles paraules entusiastes pronunciades en l'homilia d'una ordenació de preveres : «¡No perdáis el ánimo! El mundo de hoy necesita a Cristo. (...) Salid a su encuentro con esperanza, en el nombre del Señor. Recordad que ya no vivimos en tiempos de cristiandad sino en tiempos de misión!». El bisbe ordenant, i per tant el qui feia l'homilia, era mons. Garcia Gasco (Valencia, 25-06-2005). Un es pregunta com lliguen aquestes paraules abrandades, amb aquell gest eloqüent i contundent que al mes de desembre de 2007, protagonitzaria a Madrid al costat del card. Rouco, amb aquella manifestació (i aquell discurs !) «en favor de la família».

Si el segell inconfusible de la cristiandat és «la pastoral feta des de posicions de poder», haurem de concloure que massa sovint les solemnes afirmacions escrites o orals abjurant de la cristiandat, no tenen la més mínima traducció pràctica.

A nosaltres ens agradaria que les paraules del nostre sr. Cardenal, tinguessin una traducció concreta i pràctica... no a Cracòvia sinó a Barcelona.

24. El Vaticà desaprova l’ensenyament neutre de la religió

S'ha conegut aquests dies d'inici de curs, tot i que el document data de primers de maig. Prové de la Congregació per a l'Educació Catòlica i el signa el seu prefecte, el polonès card. Grocholewski.

Nosaltres crèiem que la distinció entre la catequesi i la cultura religiosa havia estat un encert i un progrés, ja que posava cada cosa al seu lloc i permetia que cada una complís el seu paper. Es pensava aleshores –i d'això no fa tant– que en una societat «secularitzada i pluralista» ja no es podia mantenir la ficció segons la qual la pràctica totalitat dels pares haurien iniciat en família els seus fills a la fe, i l'escola vindria després a enriquir amb continguts aquella primerenca iniciació familiar. I, d'altra banda, com que l'escola era cada vegada més plural –fills de famílies creients i de no-creients–, es creia que no seria mala solució imposar la assignatura «cultura religiosa» com a matèria obligada i proposar la catequesi com a opció personal o familiar fora dels horaris lectius o bé a la parròquia. Doncs, bé sembla que això ja no s'ajusta a l'ortodòxia (o als gustos) del moment.

El document recorda que «la enseñanza de la religión es diferente y complementaria a la catequesis, en cuanto es una enseñanza escolar que no solicita la adhesión de fe, pero transmite los conocimientos sobre la identidad del cristianismo y de la vida cristiana. Además, enriquece la Iglesia y la humanidad de laboratorios de cultura y humanidad.» «Corresponde a la Iglesia establecer los contenidos auténticos de la enseñanza de la religión católica en la escuela, que garantiza, ante a los padres y los mismos alumnos la autenticidad de la enseñanza que se transmite como católica.»

I com que «una escuela católica se caracteriza por el vínculo institucional que mantiene con la jerarquía de la Iglesia, la cual garantiza que la enseñanza y la educación estén fundadas en los principios de la fe católica y sean impartidas por maestros de doctrina recta y vida honesta (Cf. c. 803 CIC; cc. 632 y 639 CCEO)», s'ha de considerar normal que els bisbes assumeixin l'alta direcció o supervisió.

Per cert, que d'acord amb aquesta responsabilitat, quan encara no havia passat un mes de la signatura d'aquest document, l'arquebisbe de Tarragona, mons. Jaume Pujol, en carta del 5 de juny d'enguany, s'adreçava als superiors i superiores provincials i els deia:

« (...) Pel que ens diuen i també veiem, en alguns centres educatius s'estan implantant textos que no segueixen aquest currículum, sinó que es fan altres programacions què es queden només en un pla de cultura religiosa.

» Com a responsable de l'ensenyament de la religió catòlica en l'àmbit de la Conferencia Episcopal Tarraconense (SIERC) em plau recordar-vos a tots l'obligatorietat que aquesta assignatura s'imparteixi d'acord amb aquest currículum i no d'altra manera. (...)»

Sembla com si no estiguéssim vivint en el mateix món: els uns parlen del món que voldrien que fos... i en parlen com si de debò existís, i els altres parlen del món que estan tocant, escoltant i patint... És un inconvenient que la realitat sigui tan tossuda i es negui a fer marxa enrere. Però també és un inconvenient que molts alts dignataris de l'Església estiguin tan amunt... que no arribin a tocar de peus a terra, ara i aquí!

Com em deia una catequista: «Que els bisbes s'estiguin només 10 minuts amb els nens que comencen la catequesi... i veuran de seguida què en queda de les seves teories...!»

23. "No se puede legislar en contra de la ley de Dios" (2)

Faria bé mons. Rouco de pensar l'aplicació que hauria de tenir per a Espanya aquell reconeixement i declaració que van fer els bisbes francesos en la seva cèlebre Carta al poble de Déu: «Refusem tota nostàlgia d'èpoques passades, en les quals el principi d'autoritat semblava imposar-se de manera indiscutible. No somiem pas en un retorn impossible a aquella situació que s'anomenava la cristiandat».

Rouco considera encara l'Església com una «societas perfecta». Potser no ho defensa així teològicament, però en la pràctica sí que la considera tal. En esferes diferents, a cadascuna la que li pertoqui, és un poder com el de l'Estat. A l'Església li correspondria vetllar, regular, imposar, prohibir tot el que faci referència als béns espirituals de la ciutadania. En una societat de cristiandat, és a dir pre-moderna, l'Església parlava i actuava sempre des del principi d'autoritat, o més exactament del poder... que li donava tenir (espiritualment) darrere seu la pràctica totalitat dels ciutadans. Aleshores, això era indiscutible. Ara, el que és indiscutible és precisament tot el contrari.

Efectivament, s'ha dit amb raó que el Concili Vaticà II havia marcat «oficialment» el punt final de l'era de la cristiandat, i que havia estat el «Rèquiem del constantinisme» o la «Tomba de la cristiandat». Efectivament, l'Església renunciava a ser aquell poder espiritual que tenia la força suficient per actuar com a contrapoder davant l'Estat i el podia obligar moralment a legislar «segons la llei divina natural i evangèlica». En segles passats, en cristiandat, l'Església havia pogut fer que l'Estat cristianitzés les estructures socials a força de lleis i de decrets. Però a partir del Concili les coses ja no poden ser així, perquè la cristiandat s'ha acabat. I el mateix Concili que en va decidir la liquidació, ens va dir que l'acció política directa no era incumbència de l'Església com a tal, amb la jerarquia al davant, sinó que eren els cristians de base els qui l'havien de fer en nom propi –sols o associats– «en qualitat de ciutadans guiats per la pròpia consciència».

En la constitució «Gaudium et Spes» (GS) el Concili va reconèixer i va sancionar l'autonomia del món secular (GS 36) i també va introduir una distinció important entre l'acció política personal –privada– dels membres de l'Església i l'acció que fan en nom de l'Església: «És molt important, sobretot on vigeix una societat pluralista, que hom es formi un concepte just de la relació entre la comunitat política i l'Església, i que es distingeixi clarament entre allò que els fidels, tant sols com associats, realitzen en nom propi, en qualitat de ciutadans guiats per la consciència cristiana, i allò que fan en nom de l'Església, units amb llurs pastors» (GS 76). D'una banda, doncs, proclamava la autonomia del món polític respecte de la religió, i d'una altra reconeix que el subjecte actiu principal de l'acció política és l'Església poble Déu, els fidels laics, i no pas l'Església jeràrquica, perquè «les obligacions i les activitats seculars pertoquen pròpiament, però no exclusivament, als laics» (GS 43).

  
 

«L'anunci cristià no se l'ha de fer passar costi el que costi, ni mitjançant formes arrogants, ni amb una ostentació de certeses que mortifiquen o amb esplendors de veritat que enlluernen». (Enzo Bianchi, Per què –i com– evangelitzar?)