«Els nous veïns de Diognet» canviem de casa

El dia 24 d'octubre aquest blog ha canviat d'adreça (però només d'adreça!).Hi podeu arribar:

1. Al costat d'altres blogs amics:
   catalunyareligio.cat
   
   
2. Directament: 
   «Els nous veïns de Diognet»

28. Quan a Roma parlen clar...

Amb llenguatge discret la gent parla de les dues sensibilitats que es poden detectar avui entre el clergat (i en tota l'Església!): els conciliars i els neo-postconciliars que tendeixen a assemblar-se cada dia més amb els pre-conciliars. Uns i altres defensen la bonesa de la seva pròpia interpretació del Concili. I diu la brama que una bona part del clergat jove –els neo-postconciliars, els de la interpretació rectificada del Concili– es manté tranquil, esperant que passi el temps, amb la certesa que aquest temps jugarà al seu favor. El que passa, i aquí hi ha la mare dels ous, és que la jerarquia que s'està nomenant des de finals de l'anterior papat, encaixa perfectament en el model neo-postconciliar. Tots sabem que l'Esperit bufa allà on vol, però es veu que darrerament el seu buf, perquè soni, ha de ser necessàriament reconduït des de la Cúria Vaticana...

Tothom ho veu. O més exactament ningú no ho veu, però tothom ho intueix o ho sospita. A partir d'ara, ningú no podrà dir que no ho hagi llegit o pogut llegir. A casa nostra va ser mn. Florenci Costa el qui va donar el primet crit d'alerta publicant a Església Plural, un comentari que havia escrit per a Regió 7. Era a mitjan juny, pocs dies després de publicar-se a L'Osservatore Romano (3 de juny de 2009) el discurs que ha esdevingut clamorós. Em va despistar, tanmateix, el fet que mn. Florenci, amb la seva discreció habitual, parlés del discurs «d'un monsenyor de la cúria romana»: jo vaig minimitzar la notícia en aquell moment, pensant que hi ha tants monsenyors que no saben què dir!

Ara, però, quan he descobert l'autor del discurs i qui eren els seus destinataris, i quan i on els va adreçar el discurs, m'he adonat de l'abast de les seves paraules.

Llegiu la continuació d'aquest comentari a al nou siti d'aquest blog,
que es troba dins el web: Catalunyareligió.cat

27. La urgència de coses importants

Aquests dies estem començant la catequesi a les parròquies. Espero que d'aquestes parròquies que han adoptat el llibre nou de catequesi (Jesús és el Senyor), en surti alguna que digui que, finalment!, amb els nous materials, la catequesi va com una seda. N'he vist alguns d'il·lusionats! Veurem a finals de curs com els haurà anat.

Vista la marxa dels esdeveniments, crec que la manera de fer dels nostres bisbes a propòsit de la catequesi recorda massa aquell missatge que sol arribar en tota campanya electoral. Els «bons» de torn pregonen com a gran mèrit seu que «ells es preocupen dels problemes reals de la gent»: el cistell de la compra, el transport urbà, el preu dels pisos, el cost de l'escola... Ells no fan com altres, que perden el temps parlant d'identitats, d'estatuts i d'infraestructures...

I en part tenen raó. Però en aquesta ambigüitat o ambivalència amaguen l'ou. Ja que no quedaria gens bé que diguessin les coses amb tota claredat, tal com es deduirien de la seva afirmació: «Nosaltres ens despreocupem de les coses importants i només ens preocupem de les urgents».

Els bisbes han solucionat (o, si més no, han intentat solucionar) alguns problemes immediats i urgents de la catequesi i sobretot de les catequistes: molts continguts, amb materials nous, acolorits i abundants per tirar endavant la sessió de catequesi.

Queda clar que es preocupen de les coses urgents. Està per veure que es preocupin igualment de les coses importants: la viabilitat d'un model catequètic que estan mantenint artificialment gràcies a les intubacions que li practiquen. El desencís de les persones implicades en la catequesi no és conseqüència d'una manca d'instruments, sinó d'un desajustament del sistema.

De tota manera, potser sí que han solucionat una cosa important, la sola cosa que de debò els preocupa: l'ortodòxia. Tant se val que els nens i nenes de la catequesi no entenguin res. El que compta és que diguin correctament això que no entenen.

26. Theilhard: «S’acosten els temps d'una renovació» (1933)

El mes de gener de 2008 —quan encara portava el cor indignat per la manifestació de cristiandat que uns dies enrere havien fet a Madrid el «nostre» triumvirat eclesial, Rouco, Garcia Gasco i Cañizares— vaig fer una escampada virtual d'una petita antologia de textos (quatre pàgines DIN A4) amb lletra atapeïda (però clara!). El document s'intitulava «De la cristiandat a la diàspora» i en el subtítol s'explicava què consistia i en el fons què pretenia el document: «Algunes veus profètiques que intuïen allò que estava a punt d'arribar... i que ara ja tenim aquí». No cal dir que «allò» a què ens ens referíem i ens referim és a l'ensulsiada de la cristiandat.

En vaig enviar un centenar per correu electrònic amb el prec que –si creien interessant el document– el fessin arribar a d'altres persones que els pogués interessar. La difusió va ser realment fulgurant, fins al punt que algunes entitats el van penjar a Internet, algunes revistes en va publicar extractes i la pàgina religiosa de «La Vanguardia» se n'ha fet ressò un parell de vegades: la primera el 20-01-2008 i la segona el 30-08-2009. Qualsevol dia en faré una nova difusió una mica modificada i ampliada. El primer text que hi reproduïa aleshores era un de Mounier, que en aquell moment jo no havia pogut datar, però que ara sé que és de l'any 1941, tot i que encara no he pogut trobar l'obra original d'on prové. El text es va difondre també, exactament igual, en castellà.

Ara, amb el temps, un va fent troballes precioses. Com aquesta de Theilhard que no em puc estar de compartir amb tots els que sovintegen aquest bloc. Aquí teniu el que escrivia Theilhard per Nadal de l'any 1933:

«Fa uns anys, parlant amb un vell missioner, una mica il·luminat, però que tothom tenia per un sant, li vaig sentir dir unes paraules sorprenents: "La història estableix que cap religió no s'ha mantingut en el món més enllà de 2.000 anys. Després d'aquest temps, totes moren. Ara bé, el cristianisme complirà 2.000 anys!"

El profeta volia insinuar amb les seves paraules que la fi del món era a prop. Però jo, vaig entendre alguna cosa més seriosa.

Sí, dos mil anys, més o menys, és una llarga etapa per a l'home, sobretot si, com és el cas, s'hi afegeix el punt crític d'un «canvi d'edat».

Després de vint segles, són tantes les perspectives que han canviat, que, religiosament parlant, necessitem canviar la pell. Les fórmules s'han reduït i endurit; ens incomoden i han deixat de commoure'ns. Per seguir vivint, hem de fer la muda.

Cristià com sóc, jo no tinc dret a pensar que, en aquest període de transició que és a tocar, el cristianisme pugui desaparèixer, com ha passat amb altres religions. Crec que és immortal. Però aquesta immortalitat de la nostra fe no l'eximeix de patir, superant-les, les lleis generals de la periodicitat que dominen tota vida. Ara per ara, reconec, doncs, que el cristianisme (exactament com la Humanitat que recobreix) ateny el límit d'un dels cicles naturals de la seva existència.

A còpia de repetir i de desenvolupar de forma abstracta l'expressió del nostres dogmes, ens estem perdent en uns núvols on no hi penetren ni els sorolls ni les aspiracions, ni la saba de la Terra... Això és una indicació que s'acosten els temps d'una renovació. Després de gairebé dos mil anys, cal que el Crist reneixi, que es reencarni en un Món esdevingut massa diferent d'aquell en què Ell va viure. Jesús no podria tornar a aparèixer tangiblement entre nosaltres. Però, pot manifestar als nostres esperits un aspecte triomfal i nou de la seva antiga figura». (Nadal 1933). [P. Teilhard de Chardin, Cómo yo creo. Taurus. ²1973. p. 103s]

El text l'he vist citat més d'una vegada, però sempre de forma fragmentada, per Gabriel Ringlet, actual vice-rector de la Universitat Catòlica de Lovaina. Finalment, i ben bé per atzar, me l'he trobat complet en el bloc d'una parròquia francesa. Posteriorment, gràcies al Google llibres, he pogut localitzar la citació en la versió espanyola (Taurus 1970, 1973²).

25. Hi ha consciència del canvi actual?

M'ha cridat l'atenció el discurs que el card. Martínez Sistach va fer a l'Encontre Interreligiós de Cracòvia (5-9 setembre del 2009). Comença així: «Nombrosos símptomes ens indiquen que, en la història del cristianisme, hem entrat en un canvi d'època». Ho repeteixo, m'ha cridat l'atenció i m'ha agradat. I no sols pel començament!

De tota manera, a un li vénen al cap molts interrogants? Aquesta visió és una visió real o bé només és «de galeria»? Fins on arriba la sensació o percepció d'aquest canvi? És una visió gaire compartida pels seus germans en l'episcopat? Quines conseqüències pràctiques, operatives en deriven?

Fa quaranta anys que ja ho reconeixia el Concili Vaticà II: «Avui el llinatge humà es troba en una nova etapa de la seva història, en la qual s'estenen gradualment a tot el món profundes i ràpides mutacions» (GS 4). Es parla també cada vegada més del nostre temps com d'un «temps axial», en al·lusió a la teoria de Jaspers.

En molts discursos o escrits de bisbes es poden trobar expressions com ara: «hem de superar una pastoral de cristiandat». Però un es pregunta, vis tot, si hi ha alguna convicció profunda més enllà d'una frase estereotipada que ha fet fortuna i que «fa estar al dia»... Penso, per exemple, en aquelles paraules entusiastes pronunciades en l'homilia d'una ordenació de preveres : «¡No perdáis el ánimo! El mundo de hoy necesita a Cristo. (...) Salid a su encuentro con esperanza, en el nombre del Señor. Recordad que ya no vivimos en tiempos de cristiandad sino en tiempos de misión!». El bisbe ordenant, i per tant el qui feia l'homilia, era mons. Garcia Gasco (Valencia, 25-06-2005). Un es pregunta com lliguen aquestes paraules abrandades, amb aquell gest eloqüent i contundent que al mes de desembre de 2007, protagonitzaria a Madrid al costat del card. Rouco, amb aquella manifestació (i aquell discurs !) «en favor de la família».

Si el segell inconfusible de la cristiandat és «la pastoral feta des de posicions de poder», haurem de concloure que massa sovint les solemnes afirmacions escrites o orals abjurant de la cristiandat, no tenen la més mínima traducció pràctica.

A nosaltres ens agradaria que les paraules del nostre sr. Cardenal, tinguessin una traducció concreta i pràctica... no a Cracòvia sinó a Barcelona.

24. El Vaticà desaprova l’ensenyament neutre de la religió

S'ha conegut aquests dies d'inici de curs, tot i que el document data de primers de maig. Prové de la Congregació per a l'Educació Catòlica i el signa el seu prefecte, el polonès card. Grocholewski.

Nosaltres crèiem que la distinció entre la catequesi i la cultura religiosa havia estat un encert i un progrés, ja que posava cada cosa al seu lloc i permetia que cada una complís el seu paper. Es pensava aleshores –i d'això no fa tant– que en una societat «secularitzada i pluralista» ja no es podia mantenir la ficció segons la qual la pràctica totalitat dels pares haurien iniciat en família els seus fills a la fe, i l'escola vindria després a enriquir amb continguts aquella primerenca iniciació familiar. I, d'altra banda, com que l'escola era cada vegada més plural –fills de famílies creients i de no-creients–, es creia que no seria mala solució imposar la assignatura «cultura religiosa» com a matèria obligada i proposar la catequesi com a opció personal o familiar fora dels horaris lectius o bé a la parròquia. Doncs, bé sembla que això ja no s'ajusta a l'ortodòxia (o als gustos) del moment.

El document recorda que «la enseñanza de la religión es diferente y complementaria a la catequesis, en cuanto es una enseñanza escolar que no solicita la adhesión de fe, pero transmite los conocimientos sobre la identidad del cristianismo y de la vida cristiana. Además, enriquece la Iglesia y la humanidad de laboratorios de cultura y humanidad.» «Corresponde a la Iglesia establecer los contenidos auténticos de la enseñanza de la religión católica en la escuela, que garantiza, ante a los padres y los mismos alumnos la autenticidad de la enseñanza que se transmite como católica.»

I com que «una escuela católica se caracteriza por el vínculo institucional que mantiene con la jerarquía de la Iglesia, la cual garantiza que la enseñanza y la educación estén fundadas en los principios de la fe católica y sean impartidas por maestros de doctrina recta y vida honesta (Cf. c. 803 CIC; cc. 632 y 639 CCEO)», s'ha de considerar normal que els bisbes assumeixin l'alta direcció o supervisió.

Per cert, que d'acord amb aquesta responsabilitat, quan encara no havia passat un mes de la signatura d'aquest document, l'arquebisbe de Tarragona, mons. Jaume Pujol, en carta del 5 de juny d'enguany, s'adreçava als superiors i superiores provincials i els deia:

« (...) Pel que ens diuen i també veiem, en alguns centres educatius s'estan implantant textos que no segueixen aquest currículum, sinó que es fan altres programacions què es queden només en un pla de cultura religiosa.

» Com a responsable de l'ensenyament de la religió catòlica en l'àmbit de la Conferencia Episcopal Tarraconense (SIERC) em plau recordar-vos a tots l'obligatorietat que aquesta assignatura s'imparteixi d'acord amb aquest currículum i no d'altra manera. (...)»

Sembla com si no estiguéssim vivint en el mateix món: els uns parlen del món que voldrien que fos... i en parlen com si de debò existís, i els altres parlen del món que estan tocant, escoltant i patint... És un inconvenient que la realitat sigui tan tossuda i es negui a fer marxa enrere. Però també és un inconvenient que molts alts dignataris de l'Església estiguin tan amunt... que no arribin a tocar de peus a terra, ara i aquí!

Com em deia una catequista: «Que els bisbes s'estiguin només 10 minuts amb els nens que comencen la catequesi... i veuran de seguida què en queda de les seves teories...!»

23. "No se puede legislar en contra de la ley de Dios" (2)

Faria bé mons. Rouco de pensar l'aplicació que hauria de tenir per a Espanya aquell reconeixement i declaració que van fer els bisbes francesos en la seva cèlebre Carta al poble de Déu: «Refusem tota nostàlgia d'èpoques passades, en les quals el principi d'autoritat semblava imposar-se de manera indiscutible. No somiem pas en un retorn impossible a aquella situació que s'anomenava la cristiandat».

Rouco considera encara l'Església com una «societas perfecta». Potser no ho defensa així teològicament, però en la pràctica sí que la considera tal. En esferes diferents, a cadascuna la que li pertoqui, és un poder com el de l'Estat. A l'Església li correspondria vetllar, regular, imposar, prohibir tot el que faci referència als béns espirituals de la ciutadania. En una societat de cristiandat, és a dir pre-moderna, l'Església parlava i actuava sempre des del principi d'autoritat, o més exactament del poder... que li donava tenir (espiritualment) darrere seu la pràctica totalitat dels ciutadans. Aleshores, això era indiscutible. Ara, el que és indiscutible és precisament tot el contrari.

Efectivament, s'ha dit amb raó que el Concili Vaticà II havia marcat «oficialment» el punt final de l'era de la cristiandat, i que havia estat el «Rèquiem del constantinisme» o la «Tomba de la cristiandat». Efectivament, l'Església renunciava a ser aquell poder espiritual que tenia la força suficient per actuar com a contrapoder davant l'Estat i el podia obligar moralment a legislar «segons la llei divina natural i evangèlica». En segles passats, en cristiandat, l'Església havia pogut fer que l'Estat cristianitzés les estructures socials a força de lleis i de decrets. Però a partir del Concili les coses ja no poden ser així, perquè la cristiandat s'ha acabat. I el mateix Concili que en va decidir la liquidació, ens va dir que l'acció política directa no era incumbència de l'Església com a tal, amb la jerarquia al davant, sinó que eren els cristians de base els qui l'havien de fer en nom propi –sols o associats– «en qualitat de ciutadans guiats per la pròpia consciència».

En la constitució «Gaudium et Spes» (GS) el Concili va reconèixer i va sancionar l'autonomia del món secular (GS 36) i també va introduir una distinció important entre l'acció política personal –privada– dels membres de l'Església i l'acció que fan en nom de l'Església: «És molt important, sobretot on vigeix una societat pluralista, que hom es formi un concepte just de la relació entre la comunitat política i l'Església, i que es distingeixi clarament entre allò que els fidels, tant sols com associats, realitzen en nom propi, en qualitat de ciutadans guiats per la consciència cristiana, i allò que fan en nom de l'Església, units amb llurs pastors» (GS 76). D'una banda, doncs, proclamava la autonomia del món polític respecte de la religió, i d'una altra reconeix que el subjecte actiu principal de l'acció política és l'Església poble Déu, els fidels laics, i no pas l'Església jeràrquica, perquè «les obligacions i les activitats seculars pertoquen pròpiament, però no exclusivament, als laics» (GS 43).

  
 

«L'anunci cristià no se l'ha de fer passar costi el que costi, ni mitjançant formes arrogants, ni amb una ostentació de certeses que mortifiquen o amb esplendors de veritat que enlluernen». (Enzo Bianchi, Per què –i com– evangelitzar?)

  
 

   

22. "No se puede legislar en contra de la ley de Dios" (Rouco)

Amb aquest titular divendres passat, dia 18, Europa Press encapçalava la noticia que «el cardenal arzobispo de Madrid y presidente de la Conferencia Episcopal Española, monseñor Antonio María Rouco Varela, recordó hoy a los políticos católicos que 'no se puede legislar en contra de la ley de Dios'».

Encara que a molts els costi d'acceptar la formulació tal com la publica l'agència, crec que en el fons aquests mateixos estarien d'acord amb allò que en el fons deu voler dir el senyor cardenal: a tots ens agradaria que les legislacions fossin fetes de tal manera que promoguessin sempre un món més just, més fratern, més humà..., un món tal com Déu l'ha pensat. Fins aquí tots d'acord. A partir d'aquí poden començar els desacords: com secundar aquest desig? Com materialitzar aquesta afirmació?

Donats els precedents pràctics i coneixent el tarannà de les persones, crec que no és gens arriscat de pensar que la manera més efectiva que deu pensar l'il·lustre purpurat deu ser «fer la pressió eficaç» sobre el govern. Es tracta d'una pressió que se sol aplicar gradualment: comença per les subtils insinuacions diplomàtiques, continua amb les pressions dels lobbys eclesiàstics i s'acaba traient el santcristo gros, és a dir, les manifestacions multitudinàries, amb l'excusa que sigui, però sempre amb els objectius molt concret i definits. Les dades estadístiques de l'assistència a les manifestacions són la mesura de la força que l'Església pot esgrimir davant els poder civil per imposar un o altre model de societat.

El fet és que hi ha molts cristians que se senten incòmodes davant aquest tipus d'actuacions. Poden estar d'acord amb un cert model de família que reconeixem com a cristià, però de cap manera no poden compartir les maneres amb què es vol imposar o defensar aquest model.

Hem comentat alguna vegada que un dels trets propis i més identificadors de la cristiandat és que «el principi d'autoritat semblava imposar-se de manera indiscutible», segons l'expressió dels bisbes francesos que recollíem dies passats. Aquesta actitud semblava connatural en les relacions de la institució amb el poble, i pretenia fer-se visible en les relacions amb el poders civils.

En el fons, doncs, totes aquestes pràctiques de pressió que practica Rouco (i no només ell) «en defensa dels drets de Déu» són manifestacions variades del model eclesiàstic o del clericalisme de la cristiandat: l'actuació des del poder, sigui el que sigui, l'actuació des d'una posició dominant, sigui la que sigui: tant pot ser, per exemple, l'actitud burocràtica del qui atén uns clients; com pot ser l'actitud creguda del qui es creuen possessió de la veritat; com pot ser l'actitud paternalista del qui es creu en el deure d'adoctrinar la gent, o bé del qui parla sempre «des de la trona»; o bé pot ser l'actitud prepotent de qui creu que ha estat constituït tutor d'una societat en minoria d'edat...

Convé tenir present aquell avís que donava Karl Rahner:

«Quan de forma sistemàtica ens apressem a recórrer amb vehemència a les lleis civils i al seu deure de posar remei a la moralitat decadent, oblidem que estem en Diàspora, i que a la llarga no aconseguirem més que fomentar complexos d'anticlericalisme en aquells que no volen sentir que sobre ells pesen mesures de repressió, per culpa nostra. (Espero que no sigui necessari de subratllar expressament que, en aquest terreny, el dret natural exigeix que hagi lleis; tot i que és necessari que recolzin en consideracions justes, que estiguin dosificades convenientment i que se sàpiga actuar amb habilitat en la tàctica que se segueixi per reclamar-les).»
[Karl Rahner, Misión y gracia. T.1. Dinor. San Sebastián. 1966. p. 75-76.]

Continuarà

«Quan l'Església, camí de la veritat, es converteix en un magatzem de veritats, la vida extenua» Henri Bourgeois.

21. Joan Maragall, un cristià «despert»

Ahir al vespre (16-09) es va fer, a la llibreria Claret, la presentació del llibre del p. Hilari Raguer: La Setmana Tràgica. Tres articles de Maragall. M'havien suggerit que hi digués unes paraules. Em vaig limitar a raonar una frase que jo mateix havia escrit en presentació del llibre: «Maragall volia col·locar aquests escrits com càrregues de profunditat per fer despertar d'una vegada aquella societat i sobretot aquella Església que ell veia com adormida».

Nou vegades apareix el verb «adormir» en el text de L'iglésia cremada. I sempre en el mateix sentit:

• «...els que hi venien a adormir el seu cor en la pau de les tenebres...»;
  
• «La fe s'adorm en la quietud, i a la fi mor»;
  
• «I heus aquí el vostre mal en l'Església del Crist: que hi cerqueu la pau, que hi entreu sense l'amor, que us hi adormiu, que se us hi està morint la fe!»;
  
• «Penseu-ho bé, ¿què li aneu a demanar vosaltres al Crist en sa església? Hi aneu a hores fixes, amb pas esmortuït, a cercar quietud sota ses voltes tenebroses (i això els que hi van amb el cor més pur de vanitats), a oblidar vostres quefers i vostres inquietuds, a reposar de les vostres fatigues si en teniu, i si no, a entretenir els vostres ocis, a bressar la vostra lassitud en la lenta majestat dels cants sagrats i dels núvols olorosos de l'encens, a dormir. I ¿què li demaneu al Crist, si és que encara us resta l'esma de demanar-li alguna cosa? Li demaneu pau, quietud, oblit, que aparti de vosaltres la tribulació i l'amargura, que us lliuri del remordiment, que us dongui un bon son»;
  
• «Doncs no és aquesta la pau del Crist. "La meva pau us dono, la meva pau us deixo", digué: la "meva", que no és pas la pau d'aquest món, perquè el món és guerra. Mes vosaltres heu volgut instaurar l'Església en la pau del món, i per això els altres no hi poden entrar que no se'ls alci del pit inquiet un clam de guerra. Per ells hi ha massa quietud en la vostra Església, massa fosquetat, massa tristesa, massa sants petrificats en la immobilitat, massa lentitud en els cants, massa boira en les paraules de vida. I aquesta boira, aquesta lentitud, aquesta immobilitat els irrita, i es rebelen omplint el temple del clamor de la blasfèmia, i en foragiten amb terror els fidels mig adormits»;
  
• «No l'hi torneu a prendre reedificant-la; no vullau alçar-ne les parets més fortes, ni la volta més ben closa, ni hi poseu portes millor forrades de ferro, que no està en això la seva mellor defensa... i tornaríeu a adormí'us-hi; ni tampoc demaneu més protecció de l'Estat per ella, que massa semblava ja una oficina als ulls del poble en certs aspectes»;
  
• « i que els llibres devocionaris que solen posar-se en mans de la gent —que sabeu llegir— s'ha de confessar que no basten a promoure'l, i fins cal dir que més aviat l'adormen o l'extravien»;
  
• « Mentres que jo estic ben cert que si el sacerdot (...) els mostrés el Pa i el Vi tremolant i fent-los tremolar de l'inagotable sentit de les paraules que en fan el Cos i la Sang de Déu, i tothom consumés amb ell el sacrifici, i la Comunió ho fos en tot el sentit de la paraula... ah! ja n'estic ben cert que la gent no es distraurien ni s'adormirien».
  

Aquestes expressions de Maragall fan pensar –vulguis no vulguis– en expressions més o menys semblants dels «mestres de la sospita». Sobretot en aquella que Marx va popularitzar: «La religió és l'opi del poble», o en la variant atribuïda a Lenin : «La religió és opi per al poble». Uns i altres parlen d'efectes narcotitzants, adormidors per al poble. La diferència és que mentre Marx, per dir un nom, considera que aquella religió –que amb raó denuncia– és l'única religió possible, Maragall afirma amb rotunditat que aquella religió abominable no és allò que Jesús havia anunciat.

Raguer explicava que la crítica que Maragall va fer amb els seus tres articles a una certa societat-Església –aleshores predominant–, no va agradar a la jerarquia, concretament a Torras i Bages.

No té res d'estrany. Costa de reconèixer –i sobretot d'aplicar– aquell criteri del concili Vaticà II: «Els creients poden tenir una part no petita en aquesta gènesi de l'ateisme, car, negligida l'educació de la fe, cal acceptar que o bé l'enganyosa exposició de la doctrina o també els defectes de llur vida religiosa, moral i social, més aviat velen que revelen la fesomia autèntica de Déu i de la religió» (GS, 19).

Maragall va tenir aquesta intuïció i va reconèixer en els fets de la Setmana Tràgica la part de responsabilitat que pesava sobre l'Església i la part de raó que abonava els revoltats. Però es va quedar sol, aleshores... i no ha tingut seguidors, després. L'Església, la jerarquia d'aleshores, no va ser capaç de reconèixer després de la Setmana Tràgica «la part no petita» que podia tenir en la gènesi d'aquell anticlericalisme. Tampoc no va ser capaç de fer-ho després de la guerra del 36 (Gomà ho va fer-ho molt tímidament, i sense concrecions pràctiques). I tampoc no sembla que sigui capaç de fer-ho en la crisi actual...

20. La crisi de la cristiandat, «signe dels temps» ?

Previ n. 1

«A fi de complir aquesta missió, l'Església té tothora l'obligació d'esbrinar els signes dels temps i d'interpretar-los a la llum de l'Evangeli a fi que, de manera adaptada a cada generació, pugui donar resposta a les perennes preguntes de l'home sobre el sentit de la vida present i futura i sobre llur relació mútua. Cal, doncs, conèixer i entendre el món en el qual vivim i les seves expectatives, desigs i situació sovint dramàtica. (Vaticà II, GS 4).

Previ n. 2

El mes de setembre de 1964, per tant encara en ple concili, va ser creada una subcomissió que s'anomenava «De signis temporum» i que havia de reflexionar i orientar sobre «els signes dels temps». Una de les primeres tasques que va emprendre va ser la de donar una definició del seu tema de reflexió. Va ser aquesta: «Entenem per 'signes dels temps', els fenòmens que, per la seva generalització i la seva gran freqüència, caracteritzen una època, i mitjançant els quals s'expressen les necessitats i les aspiracions de la humanitat present» (Rapport Delhaye-Houtart, 17 nov. 1964).

Previ n. 3

«¿Vosaltres, doncs, sabeu interpretar l'aspecte del cel i no sou capaços d'interpretar els signes dels temps?» (Mt 16,3)

La qüestió és aquesta: Podríem considerar «l'esfondrament de la cristiandat» com un d'aquests signes dels temps?

Crec que només una visió ingènua de la cristiandat ens faria dir que sí, sense més. Però això voldria dir que la caiguda de la cristiandat és «un fenomen freqüent»... Quan, de fet, allò que nosaltres constatem a cada pas no és la caiguda de la cristiandat sinó els símptomes o indicis (freqüents) d'aquesta crisi o caiguda. La crisi de la cristiandat es manifesta en la crisi d'un conjunt de comportaments socio-religiosos que per «la seva generalització i per la seva gran freqüència» caracteritza una època. En aquest sentit, sí que podem dir que la crisi dels diversos elements que configuren la cristiandat és indici de la crisi de la cristiandat com a conjunt i com a globalitat. En aquest sentit podem dir que la crisi de la cristiandat és clarament un signe dels nostres temps.

Ara bé, per poder arribar a aquesta conclusió hem de poder veure i establir la relació existent entre els «elements que estan fallant» i la cristiandat com a realitat global. Perquè la cristiandat és alguna cosa més que un simple agregat o llista d'elements. La cristiandat és un sistema, que és com dir «un conjunt articulat d'elements». Cada un dels elements del sistema té, certament, la seva lògica interna, però aquesta mateixa lògica l'articula amb la totalitat dels elements, amb el sistema. D'aquí ve que qualsevol crisi en la cristiandat mai no és la crisi d'un sol element, sinó que és la manifestació peculiar d'una crisi global, del sistema.

Quins són aquests elements del sistema cristiandat que estan en crisi? Són, per exemple:

• la transmissió de la fe, la catequesi (com a sub-element de la transmissió de la fe),
  
• la pràctica sagramental (sobretot dels anomenats «sagraments de pas»: baptisme, [1a] comunió, confirmació, matrimoni...),
  
• la iniciació cristiana dels qui han estat batejats de petits,
  
• les vocacions al ministeri ordenat o a la vida consagrada,
  
• la comprensió mateixa del ministeri ordenat, i de la vida consagrada,
  
• la promoció de vocacions,
  
• els seminaris,
  
• la pràctica del culte (entesa com a diferent d'una pràctica sagramental!),
  
• la parròquia territorial,
  
• l'anomenada «pastoral de cristiandat»,
  
• les relacions de l'Església com institució amb els poders públics, i amb el món de la cultura.
  
• ...
  
  

Doncs bé, d'aquest elements nosaltres diem que són elements articulats en un sistema. Els articula, i per tant els interrelaciona, la mateixa «lògica» del sistema, que és la que dóna coherència, legitimitat i plausibilitat, no sols al sistema com a tal, sinó també a cada un dels elements que l'integren i a l'articulació dels diferents elements entre sí. Quan aquesta lògica es trenca, les formes que històricament havien recobert aquests àmbits, deixen de tenir el reconeixement de tothom i van esdevenint –cada vegada més– objecte de discussió i de discrepància.

Tard o d'hora, tots aquests elements entraran en crisi, en una crisi articulada: tots es veuran afectats d'una mateixa crisi. I no sols això. El «sistema Església» està implicat en el «sistema societat, cultura». Per això, els bisbes francesos, en la seva «Carta als Catòlics de França» (1995) diuen amb raó: «La crisi per la que passa avui l'Església és deguda en bona part a la repercussió, dins l'Església mateixa i en la vida dels seus membres, d'un conjunt de mutacions socials i culturals ràpides, profundes i que tenen un abast mundial».

Els responsables de la institució intentaran fer veure que no existeixen aquests desajustaments o s'esforçaran per mantenir a cops de decret un passat que «havia funcionat tan bé». És molt probable que durant un temps ho puguin aconseguir. Però altament improbable que ho puguin mantenir durant molt de temps... tret del cas que l'Església es vagi convertint en un ghetto i talli tota comunicació amb el món que l'envolta. És el que van fer, per exemple, els essenis ara fa 2.000 anys. Si l'Església s'entossudís a fer això (Déu no ho vulgui!), què en quedaria de la missió evangelitzadora que li ha esta confiada pel mateix Senyor)

19. «Francia, catolicismo cuesta abajo»?

Aquest és el títol d'un comentari que llegeixo al darrer número de Vida Nueva (n. 2.673, del 5 a l'11de setembre).L'article ve documentat amb unes pinzellades estadístiques prou significatives. Personalment, quan em trobo amb valoracions com ara aquestes, no puc deixar de pensar en allò que deia ja Emmanuel Mounier, l'any 1941: « tots plegats tornarem a trobar la vertadera fe només després d'una caiguda tan general de la cristiandat moderna que molts es pensaran que ha arribat la fi del cristianisme». De tota manera, el títol de Vida Nueva (molt atinadament?) no posa cap verb, i això permet que puguem interpretar o bé que cau sense control o bé que baixa seguint el camí...

Tanmateix, si som capaços de veure i discernir el que està passant a la societat i a l'Església d'avui (també a casa nostra), ho tindrem força més clar: a França el catolicisme està deixant a marxes forçades la cristiandat i està baixant costa avall fins a arribar a la plana, fins a arribar a la diàspora.

La «diàspora», es preguntarà algú, pot ser res de bo? És una «necessitat inherent a la Història de la Salvació», ens diu Rahner. «La diàspora és la condició normal del cristianisme al món», afegeix Danneels.

Ara bé, no podem ser tan ingenus de pensar que al capdavall de la costa ens trobarem indefectiblement i sense més amb el 'final feliç' de la diàspora. Depèn de com sigui aquest «costa avall». Una baixada in-conscient –parlaríem aleshores de caiguda– porta al no-res. Només cal recordar, per exemple, aquelles que foren Esglésies florents del nord d'Àfrica: Cartago, Hipona...: es van trobar sense voler amb el desert. Una caiguda, una disminució numèrica de les 'forces vives' de l'Església, simplement patida i no assumida, no pot produir res de nou... ni res de bo.

Una baixada costa avall, controlada, és una altra cosa, i té un desenllaç diferent: el gra de blat «si mor, dóna molt de fruit». Però perquè pugui donar fruit ha de reunir unes condicions:

1) Hi ha d'haver una renúncia clara a la situació prèvia de cristiandat (les «olles d'Egipte»!). És el que –després d'haver escoltat profusament persones, comunitats i grups cristians– van fer solemnement els bisbes francesos en la seva Carta als catòlics de França quan van declarar: «Refusem tota nostàlgia d'èpoques passades, en les quals el principi d'autoritat semblava imposar-se de manera indiscutible. No somiem pas en un retorn impossible a aquella situació que s'anomenava la cristiandat»(1.1.1). I encara: «Amb la perspectiva del temps, hem de reconèixer els inconvenients d'aquesta situació antiga: quan l'anunci de la fe es redueix més o menys a posar en marxa uns procediments gairebé automàtics de transmissió, es poden produir alteracions imperceptibles» (1.3.1)

2) S'ha d'assumir positivament el resultat final del procés, i el camí que hi condueix. L'Església de França ha fet decididament aquesta opció. I molts dels seus bisbes l'han expressada en nombroses ocasions. Penso, per exemple, en mons. Albert Rouet i el seu llibre testimoni La chance d'un christianisme fragile (Bayard, 2001), o aquella reflexió extraordinària de mons. Jacques Noyer, aleshores bisbe d'Amiens, que va publicar a la revista Christus (n. 178, abril 1998) i que posteriorment ha estat reproduïda en alguns mitjans: L'Eglise humiliée, i que sovint recomano de llegir. (Per cert, invito els meus amics a llegir una paràbola deliciosa de mons. Noyer: La balena i la papallona...) És cert que en l'esmentada Carta als catòlics de França no apareix explicitada aquesta opció del punt d'arribada, de la diàspora, però l'hi podem trobar indirectament: «nosaltres, com a catòlics, estem d'acord a situar-nos sense vacil·lar en el context cultural i institucional d'avui, marcat principalment per l'emergència de l'individualisme i pel principi de la laïcitat». És el que afirmen també en el tercer apartat de la primera part, quan parlen per exemple «de l'herència a la proposició», o quan diuen que pren un sentit renovat aquella expressió de Tertul·lià: «El cristià no neix. Es fa». Una Església que renuncia a viure de renda d'una herència exuberant i escull «proposar» individualment la fe, no pot ser de cap manera una Església de masses...

Cap de les Esglésies que han configurat l'Occident no s'estalviarà la transició des de les altures (glorioses) de la Cristiandat... a la plana (pobre i humil) de la Diàspora. Serà una caiguda, un daltabaix ? O serà simplement una baixada (no pas agradable, certament) ?

Es tracta només d'obrir els ulls a la realitat, als «signes dels temps» d'avui. I tenir la valentia d'obrar en conseqüència...

18. La cristiandat que està desapareixent

Si volem parlar de cristiandat és del tot imprescindible que ens expliquem una mica sobre el sentit i l'abast d'aquesta paraula. Normalment el context de la conversa ja delimita un primer sentit de «cristiandat». La paraula «cristiandat»

a) Pot designar el conjunt de països, antics reialmes, que en el passat havien professat una mateixa fe cristiana, o també el conjunt de creients que professen avui la fe cristiana
arreu del món. En el primer sentit apuntat s'està al·ludint a situacions històriques del passat.

b) Amb la paraula «cristiandat» se sol designar sobretot el conjunt de trets socials culturals i religiosos específics, derivats del fet que en una societat concreta la religió cristiana és –o va ser en el passat– la religió oficial (o dominant, o majoritària). Aquests trets configuren totes dues institucions cabdals, l'Església i l'Estat, i les seves relacions mútues. Però sobretot configuren la vida –personal, familiar, religiosa i social– i la cultura dels individus.

Aquest conjunt de trets socials, culturals i religiosos específics estan articulats com a sistema. Per això podem parlar d'ordre político-social-religiós. Allò que l'articula i li dóna coherència és una peculiar visió del món o «cosmovisió» ( una visió de la natura, una visió de la societat, una visió de Déu), que es troba en íntima connexió amb la autocomprensió (o 'autovisió') que el subjecte té de si mateix.

A la base de la cristiandat hi ha un fet religiós, social i polític : la religió cristiana ha estat declarada religió oficial d'un país determinat: tot ciutadà que neix en aquell territori és batejat «d'ofici», i per aquest fet esdevé alhora súbdit del rei i súbdit de l'Església.

La cristiandat només possible en un context cultural de pre-modernitat. I posats a sintetitzar aquest context cultural apuntaríem dos trets que caracteritzen i expliquen la cristiandat/pre-modernitat. La cristiandat només es possible en un context cultural en què: a) la persona és heterònoma, i b) el món està sacralitzat.

I en la mateixa mesura en què la pre-modernitat cedeix terreny a la modernitat, la cristiandat també es va diluint i desintegrant paral·lelament: a) la persona esdevé autònoma, i b) el món es dessacralitza i esdevé secular.

Apuntem algunes dimensions que mereixerien ser preses en consideració:

• El món religiós que viuen els individus i els grups socials: l'espai, el temps, la vida entera està marcada i delimitada per la religió.
  
• El fet religiós (la fe cristiana) esdevé un element clau d'identitat col·lectiva. D'una manera especial en aquells territoris en què la fe cristiana es veié confrontada amb altres religions. Per exemple, a Espanya no és infreqüent encara (i també a alguns països de Latinoamèrica) dir que és «moro» un infant no batejat...
  
• El sistema de transmissió de la fe. En el millor dels casos se sol fer mitjançant una iniciació cristiana elemental a l'interior de la família: l'ensenyen a senyar-se, a dir algunes oracions... Aquesta primera iniciació es complementa normalment amb una «immersió social i religiosa» que configura el creient/ciutadà d'acord amb uns comportaments socials religiosos reconeguts a l'interior de la col·lectivitat.
  
• La posició o actitud de l'Església institucional (jeràrquica) per respecte a la societat / comunitat creient: El subjecte de la pre-modernitat és un subjecte heterònom. Kant a l'hora de definir la Il·lustració (la modernitat) deia : «Sàpere aude!» (= Atreveix-te a saber!). El pre-modern, en canvi, és aquell que «no s'atreveix a saber». I per tant necessita algú que li digui, que el faci saber. L'Església es presenta com la «Mater et magistra», que sap...
  
• La posició o actitud mútua de l'Església institució (jeràrquica) per respecte a l'estat i governs. Aquest ha estat l'aspecte més estudiat de la cristiandat, fins al punt que algú podria pensar que és l'únic aspecte a destacar en la cristiandat. Les relacions han estat normalment conflictives perquè tant l'Església com l'Estat han intentat de defensar sempre les seves pròpies parcel·les de poder i ampliar-les fins i tot. El punt més conflictiu –aquests darrers segles i més encara aquestes darreres dècades– ha estat sobretot d'ordre simbòlic o de significacions: a quina de les dues instàncies correspon (a l'Església o a l'Estat) definir els valors ètics pels quals s'ha de regir la societat.
  
• La transició: És la situació que vivim actualment. Per una banda, l'Estat ha sortit oficialment de la cristiandat, perquè la constitució el defineix com «a-confessional». Per una altra banda, és cert que la societat està formada per una majoria de batejats, però com diu mons. Algora, bisbe de Ciudad Real: «Desde el punto de vista de saber quiénes somos cristianos, habrá que empezar a hablar de que no es lo mismo hablar de 'bautizados' que de 'convertidos'. Son números que no coinciden» (Carta a los diocesanos, Domingo del Bautismo del Señor, 2005). I per si això fos poc, i per acabar d'embolicar la troca, hem de tenir en compte que la gent no canvia fàcilment els esquemes de cristiandat: ni els no-creients, ni els creients, ni el clergat, ni la jerarquia.
  

Tindrem ocasió d'anar-ho veient.

17. A propòsit de la «Carta als catòlics de França» (1996)

Aquests dies previs a l'inici del curs estic preparant una «presentació» de la «Carta als catòlics de França» que els bisbes francesos van adreçar als catòlics dels seu país l'any 1996. Fa temps que tinc enllestida la traducció catalana d'aquesta carta (i d'un altre document relacionat) a l'espera de l'edició. Però, a mida que s'acostava la possibilitat de l'edició m'he anat convencent de la necessitat d'afegir una presentació del text.

Normalment, davant els documents dels bisbes i no diguem del papa, la primera i única reacció acostuma a ser: m'agrada o no, el tindré present o no, em serveix o no, el recomanaré o no. De fet és la mateixa reacció que solem tenir davant un llibre, sobretot si ve avalat per una signatura de confiança. Els llibres no són interactius (si més no, avui per avui!). I les «cartes pastorals» dels bisbes tampoc no ho són. (I no diguem els petits comentaris que s'han compromès a escriure cada setmana als fulls diocesans.) No són interactius. Encara que potser seria millor de dir que no ho eren. Perquè des de fa quinze hi comença a haver entre els bisbes experiències de «preparació interactiva» de documents.

La «Carta als catòlics de França» va ser preparada amb un llarg procés d'interactivitat. Els bisbes van deixar de parlar «al» poble de Déu i es van decidir a parlar «amb» ell. Els resultats han estat extraordinaris. Dir «nosaltres els catòlics de França» té un significat i unes connotacions molt diferents segons que el text on diu sigui un text adreçat «al» o bé un text dialogat prèviament «amb» el poble. (Per poder veure el text íntegre francès, cliqueu aquí).

En el fons, aquests bisbes amb tota la coherència del món estan «dient allò que fan» i estan «fent allò que diuen». És una mena de llenguatge «performatiu», d'acord amb la teoria d'Austin. En concret, al començament de la Carta afirmen rotundament:

« Refusem tota nostàlgia d'èpoques passades, en les quals el principi d'autoritat semblava imposar-se de manera indiscutible. No somiem pas en un retorn impossible a aquella situació que s'anomenava la cristiandat.» (El subratllat és meu).

Ja sabem per experiència que «el paper ho aguanta tot», és a dir, que sovint grans declaracions de principis, després queden en no-res, o bé no es tenen en compte ni en el text mateix de la declaració d'aquests principis. Doncs, bé, sembla com si la Carta entera fos un posar en pràctica aquestes opcions: renuncien a la pràctica del «principi d'autoritat» propi de la cristiandat, és a dir, renuncien a l'autoritat com a poder i domini, expressada en relacions unidireccionals respecte dels fidels (que són considerats com a «súbdits») i en canvi assumeixen «el servei de l'autoritat» en el sentit ple i dialogal de la paraula. Tot el procés d'elaboració del document ha estat interactiu. Fins al punt que ha esta concebut i publicat finalment com un «document de treball» i no com un text magisterial.

Vulguis no vulguis, mentre anava treballant aquest document dels bisbes francesos, no podia evitar de comparar la manera de fer d'aquests bisbes, amb les maneres menys reeixides que tenen els nostres. És el que ha passat, per exemple, amb el nou Catecisme.

Els fets

La tarda el dia 1 de juliol els nostres bisbes presentaven un nou Catecisme oficial per a la catequesi. El títol exacte del llibre que presentaven, és: «Jesús és el Senyor. Catecisme de la Conferència Episcopal Espanyola». I com a peu editorial figura: «Conferencia Episcopal Española» (sic).

El llibre ha estat imposat per decret, un decret que, per cert, va ser signat públicament i amb gran aparat en l'acte mateix de la presentació. (Potser amb la secreta intenció d'escenificar una unitat col·legial que algú –benèvolament– hauria pogut posar en dubte...). Doncs bé, aquest decret va ser la primera (i única) notícia que va rebre l'Església catalana sobre les dues decisions cabdals que s'anaven a prendre a propòsit de la catequesi: 1) la desautorització o preterició d'un projecte propi de catequesi que l'Església catalana havia preparat amb la convicció que era un projecte adaptat a la nostra Església i a la nostra societat, i 2) la substitució d'aquell projecte global per un llibre nou catecisme, adaptat –això sí– al nou «Catecisme de l'Església Catòlica»...

Dues maneres diferents de fer

El contrast salta a la vista. Els uns continuen parlant «a» les seves Esglésies a cop de decret. Els altres parlen «amb» les seves Esglésies proposant-los a debat un document de treball, que s'haurà d'enriquir amb les aportacions de la base. Els uns estan preocupats per l'ortodòxia de les formulacions, dels continguts. Els altres estan preocupats per l'arrelament de la fe en la vida, de manera que la fe 're-generi' la vida (la iniciació). Els uns demanen l'aplicació immediata i fulminant del seu decret. Els altres mantenen un llarg i sincer diàleg amb grups i comunitats amb la qual cosa facilitaran la «recepció» de la proposta (feta amb l'aportació de tots) quan arribi...

(Tinguem en compte que els bisbes francesos van iniciar el procés del projecte catequètic l'any 2000. L'any 2003 va sortir el 'document proposta' o eina de treball : Anar al cor de la fe. L'any següent es va fer públic la «Síntesi de les contribucions escrites i enviades com a resposta a l'eina de treball: 'Anar al cor de la fe'». L'any 2006 va ser aprovat el Text nacional per a l'orientació de la catequesi a França...I en cap moment no han aturat el procés.)

Més diferent no pot ser. Però, com s'explica aquesta diferència ? Això, ja...

No tenim dret a saber res?

Crec que, en ple segle XXI –i per tant, superada ja la mentalitat pre-moderna de cristiandat– els cristians hem de reconèixer i fer reconèixer la nostra dignitat de membres d'un poble sant, el Poble de Déu: som germans i de cap manera súbdits.

La nostra Església catalana —Pastors i Poble— va celebrar un Concili del qual en va sorgir un projecte i un model de vida d'Església. Seria bo que —en un exercici fratern d'autoritat i per tal d'afavorir una joiosa i constructiva obediència, que a tots ens faci créixer— els nostres Pastors explicitessin la relació que tenen les grans decisions que estan prenent avui amb aquell projecte de renovació d'Església (Concili Provincial Tarraconense) que tots, en la persona d'ells vam assumir. Altrament, haurem de pensar que allò que esperen de nosaltres és una mera submissió...

16. El cas dels catequetes espanyols

Deixeu-me començar explicant una mica la «nomenclatura», en atenció als qui no estan tan familiaritzats amb aquest tema. «Catequeta» és a «catequista» el que «pedagog o expert en pedagogia» és a «mestre». El catequeta estudia les qüestions de la catequesi que van més enllà de la simple (!) sessió de catequesi: estudia el model de catequesi, el llenguatge, l'adequació del llenguatge als homes i dones –als nens i nenes– que viuen en una societat i cultura determinades...

Hi ha catequetes a tots els països. En temps «plàcids» no solen tenir gaire feina. Però en temps com ara els nostres, que no ho són gens, de plàcids, se'ls gira feina de valent. A les Esglésies de França, Bèlgica, Alemanya, Suïssa, Quebec, Espanya hi ha bons catequetes: sovint treballen conjuntament –per exemple en congressos– i amb un llenguatge i punts de vista àmpliament compartits. Tenen línies semblants, llenguatges semblants i moltes altres coses semblants. Llevat d'una cosa: llevat del reconeixement per part de la jerarquia.

A França, a Bèlgica i al Quebec solen ser la mà dreta –i el braç dret– dels bisbes en tot el que fa referència a la catequesi. I solen ser ells els qui al costat dels bisbes presenten els nous projectes catequètics o els passos progressius que es van fent en el desenvolupament d'aquests projectes.

A Espanya, aquests catequetes –bons també i «homologables» amb els dels altres països esmentats– no semblen ser del gust dels bisbes de ram. He parlat amb alguns i quan se'ls pregunta per la seva relació amb la jerarquia, solen limitar-se a dir que «van per lliure». Ara bé aplicant criteris hermenèutics podem interpretar que amb aquesta expressió tan discreta estan dient que els bisbes no compten amb ells...

Sembla, doncs, que es va estenen la praxi que fan servir algunes congregacions romanes i darrerament també algunes cúries episcopals: «treballant amb col·laboradors addictes (i grisos) es pot fer 'més feina' que no pas amb col·laboradors experts i que saben el que toquen».

15. «Catalanistes» contra el nou Catecisme?

He estat uns dies fora de casa. Quan vaig tornar i vaig repassar la premsa, em vaig trobar amb l'article sobre el nou catecisme publicat a l'Avui del dijous: «Polèmica per l'adopció del nou catecisme espanyol». No havia acabat de llegir l'entradeta, que ja vaig arrufar el nas: "Sectors catalanistes..." Però què s'han cregut, aquí! Ni que ens trobéssim en el Parlament o en el Congrés. A més a més, això és donar peixet a la Brunete mediàtica!

Comprenc que hi pugui haver una bona --i tant de bo sigui molta-- coincidència entre els catalanistes i els qui ens oposem al nou Catecisme. Però no podem barrejar les coses. Cedint el protagonisme als catalanistes podria donar peu a pensar que l'únic motiu per a no acceptar el nou catecisme és el fet de venir de Madrid. Doncs, no, ni és l'únic, ni tampoc és el principal, ni de bon tros.

Las raó principal és una altra. Davant la crisi de la transmissió de la fe que pateix la nostra Església des de fa unes dècades, els nostres bisbes havien decidir replantejar-se la catequesi. I al rebuf dels nous aires que (impulsats aquesta vegada des d'altes instàncies eclesials!) començaven a bufar en diversos països europeus, van decidir fer un projecte nou de catequesi més adaptat als temps i context cultural en que vivim. I aquest projecte --que responia a un mandat del Concili Provincial Tarraconense-- està fet, publicat, presentat (any 2000) ... i oblidat (o ignorat).

On rau, doncs, el problema? El problema és que no s'ha volgut tenir en compte un projecte catequètic propi català, adaptat a la situació concreta que viu la nostra Església, i se'ns ha imposat un catecisme "exòtic" del qual només sabem que està perfectament adaptat al "Catecisme de l'Església Catòlica".

Això, no cal ser catalanista per veure-ho, ni tampoc el sol fet de ser catalanista capacita per a veure-ho. Només cal obrir els ulls per adonar-se que el problema de la transmissió de la fe que pateix la nostra Església i que el projecte catequètic català volia afrontar, ha quedat ajornat sine die en ares de la "unidad catequística nacional". El problema no és pas polític. És un problema eclesial, de transmissió de fe i d'anunci de l'evangeli, dins l'Església catalana.

14. A qui hem de fer cas ?

La proposta catequètica d'ara fa nou anys, no lliga amb la proposta l'actual

L'1 d'agost de l'any 2000 a Tarragona es fa la «presentació del Projecte global de pastoral catequètica (PGPC), editat pel Secretariat Interdiocesà de Catequesi, en aplicació del Concili Provincial Tarraconense». Així consta al web de la CET.

És cert que no l'havien redactat els bisbes ni tampoc ells no l'havien signat. l'havia redactat el Secretariat Interdiocesà de Catequesi (SIC) però ho havia fet per mandat dels bisbes, i el SIC està sempre presidit per un bisbe. Aleshores presidia el SIC el bisbe Antoni Deig.

Doncs bé. Aquest Projecte global presenta una opció de catequesi diametralment oposada a la que avui (2009) han fet els nostres bisbes. El PGPC deia que davant la nova situació cultural i religiosa calia buscar un nou model catequètic. El Catecisme de la Conferència Episcopal Espanyola (no podem parlar de «projecte») diu implícitament que aquí no ha canviat res, i que podem continuar amb el model tradicional de catequesi: l'únic que s'havia de fer era adaptar-lo al Catecisme de l'Església Catòlica i al Compendi. El PGPC deia que «els desafiaments pastorals del moment actual que l'Església de Catalunya i les Illes Balears descobreix en el procés de la transmissió de la fe, fan que la pastoral catequètica tingui unes característiques peculiars». Amb el Catecisme de la Conferència Episcopal Espanyola, s'està dient que «café para todos»...

A qui hem de fer cas?

Vet aquí el dilema! Fa nou anys els nostres bisbes ens deien: «davant un present canviat, busquem nous camins que portin a un millor futur!». Avui els nostres bisbes ens diuen: «davant un present en crisi, torneu a refer els camins d'un passat gloriós!». A qui hem de fer cas? Ara no ens ha estat donada cap raó que expliqui i legitimi l'actual canvi d'orientació dels nostres bisbes: «ordeno y mando». Fa nou anys s'explicava i es raonava l'opció que s'estava prenent. M'ha semblat que no podia fer res millor que reproduir un passatge, extens, de la presentació del Projecte global, alhora que us recomano de llegir, si més no, la primera part: comprendreu què se'ns havia promès i ho podreu comparar amb el que se'ns ha donat...

Extret de la 'Presentació' del Projecte Global... (pàgines 7-9)

Aquest Projecte Global de Pastoral Catequètica
vol ser un instrument que ajudi a orientar de nou l'acció catequètica, tenint en compte la nova situació cultural i religiosa en què ens trobem i que demana "proposar de nou la fe". Els desafiaments pastorals del moment actual que l'Església de Catalunya i les Illes Balears descobreix en el procés de la transmissió de la fe, fan que la pastoral catequètica tingui unes característiques peculiars, que a continuació assenyalem:

1. Davant una situació marcada per la indiferència religiosa, la increença i la llunyania de l'experiència cristiana, només serà possible una catequesi que té com a punt de partença el primer anunci de la fe. Per això en tota pastoral catequètica ha d'haver-hi aquest moment d'anunci missioner que crida i mou a la conversió com a arrencada del procés catequètic. Més encara, caldrà promoure en cada diòcesi un servei permanent del primer anunci de la fe.
   
2. Ens trobem davant la qüestió de com engendrar la fe, com arriba una persona a ser cristiana. Per això cal promoure una catequesi al servei de la Iniciació cristiana; per tant, més vinculada a l'acció litúrgica, als sagraments de la Iniciació cristiana, al testimoni de la caritat; al capdavall, més vinculada al conjunt de la memòria viva de la comunitat cristiana. Una catequesi que, tot narrant els grans esdeveniments de la Història de la Salvació, presenta d'una forma sistemàtica la fe apostòlica. Una catequesi que introdueix en la pregària i en la celebració de la fe, i en un estil de vida segons l'Evangeli. Una catequesi que posa les bases de la personalitat del cristià, aspirant a acompanyar-la a la seva maduresa.
   
3. Davant els canvis culturals i els nous estils de vida, cal promoure una catequesi que implanti la força de l'Evangeli en el cor de la vida. Una catequesi que promou la inculturació de la fe. Es tracta de passar d'una catequesi centrada en les nocions doctrinals, a una catequesi "per a la vida cristiana", puix una fe que no es fa vida no ha arribat encara a mostrar tot el seu dinamisme salvífic. En aquest sentit, cal promoure una catequesi que introdueixi en la "vida en el Crist", amb totes les seves conseqüències morals i socials.
   
4. Davant la complexitat de la nostra societat, davant les vacil·lacions i incerteses, cal promoure una catequesi que ajudi els cristians a enfortir la seva identitat. Una catequesi que té en els documents de la fe, especialment la Sagrada Escriptura, i també en els "llibres de la fe" aprovats pels bisbes, un punt de referència necessari per a portar endavant la seva proposta d'introduir en el llenguatge comú de la fe cristiana. Una fe que no sap formular-se en un llenguatge que pugui ser compartit per altres, a la llarga tendeix a desdibuixar-se i fa impossible la realitat de la comunitat cristiana, que demana sempre una comunitat de llenguatge de la fe. En tot això, el Catecisme de l'Església Catòlica és un instrument vàlid en tota acció de predicació i de catequesi a dintre de l'Església.
   
5. L'actual situació eclesial demana una participació més decidida dels adults, tant en la vida de la mateixa Església com en la societat. Això fa que la catequesi, tot i considerar les dificultats, continuï proclamant que els adults són els seus destinataris privilegiats. Això també té conseqüències d'un gran valor i actualitat en el cas de la catequesi d'infància, adolescència i joventut, puix ens recorda que, sense la participació dels pares en el procés catequètic, i a més a més sense l'estímul de la comunitat cristiana, aquells no tindran punts de referència en el seu camí de creixement en la fe.
   
6. La diversitat de situacions demana diversitat de propostes catequètiques. Tanmateix, cal mostrar algunes línies fonamentals que orientin el conjunt de l'acció catequètica en les distintes etapes de la vida i les diferents situacions socials i culturals. Per això és necessària una catequesi estructurada a través de diversos processos dirigits als adults, als infants, als adolescents i als joves, en què es proposen d'una forma orgànica i sistemàtica els continguts de la fe i els distints recursos pedagògics. Una catequesi que s'inspira en la pedagogia del catecumenat baptismal, tractant de fer de la catequesi una vertadera escola de vida cristiana. També, una catequesi que es perllonga en una formació permanent de la fe i que podem anomenar catequesi permanent, que empeny a donar resposta a les noves situacions en què es troben els cristians en l'Església i en la societat.
   
7. La comunitat cristiana és el referent visible més important de l'experiència de la fe. No seria possible la catequesi sense la comunitat; ambdues realitats depenen l'una de l'altra. Per això cal promoure una catequesi que té en e1 testimoniatge de la comunitat el seu punt de referència, de forma particular el testimoniatge dels catequistes on pugui ser, el dels pares. És tota la comunitat cristiana la responsable de la transmissió de la fe. Responsabilitat que cal suscitar i enriquir contínuament mitjançant una predicació viva del missatge de la fe. Una catequesi que té en els catequistes la seva riquesa, puix sense catequistes no hi ha catequesi. Per això, atendre'ls personalment, formar-los i comptar amb ells en tot el conjunt de la responsabilitat catequètica, és una condició fonamental per a la pastoral catequètica.
   
8. Una catequesi que, tot valorant l'aportació original de religiosos i laics, també recorda la necessitat de la col·laboració dels preveres i diaques en el conjunt de la pastoral catequètica. Això demana una formació més consistent i sistemàtica d'aquests, a fi que arribin a ser realment "catequistes dels catequistes".
   

«Deixeu tota esperança...!?»

Fa nou anys es deia que el model catequètic tradicional ja no era viable a casa nostra. I tanmateix, aquells mateixos anys i de forma simultània amb la confecció del PGPC, el SIC va publicar un llibre de catequesi per a infants traduït de l'italià: «Amb vosaltres». Un llibre que no va desvetllar gaires il·lusions, però tothom va entendre que era un text provisional, mentre es concretava el projecte...

Ara, en la presentació del nou catecisme oficial i obligatori ningú no ha dit que el llibre que es presentava fos un text provisional. Sembla, doncs, ben clar que es tracta d'una opció definitiva dels nostres bisbes. I pel que es veu és una opció en favor d'un passat caduc i caducat... que, a més a més, no és el nostre!

13. El «Catecisme de l’Església catòlica», únic referent

El 11 d'octubre de 1992, Joan Pau II promulgava el Catecisme de l'Església Catòlica i el presentava al poble de Déu. L'havia aprovat uns mesos abans, el 25 de juny d'aquell mateix any.

Ho comentàvem fa uns dies [El gir dels anys 90 (I)]: Joan Pau II, en la Constitució Apostòlica Fidei depositum que serveix de presentació del Catecisme de l'Església Catòlica (CEC) diu que aquest «és destinat a encoratjar i a ajudar la redacció de nous catecismes locals que tinguin en compte les diverses situacions i cultures, però que guardin acuradament la unitat de la fe i la fidelitat a la doctrina catòlica.». La CEE es va posar immediatament (1994) mans a la feina, i va considerar que la millor cosa que podia fer era refer de cap a peus seguint les pautes del CEC, un catecisme per a nens i nenes que s'havia publicat l'any 1982 (Jesús es el Señor).

Tres anys després que haguessin posat fil a l'agulla en aquesta tasca, va sortir publicat el nou Directori General per a la Catequesi (DGC 1997). La publicació del DGC va significar per a alguns episcopats un revulsiu i un detonant. Seguint les propostes del DGC van començar a reflexionar i a descriure les grans línies que haurien d'orientar la catequesi del futur. El DGC descriu la relació que hi ha d'haver entre el Catecisme i el mateix Directori. Són com els dos peus per a caminar. Demana concretament :

«En la redacció d'un catecisme cal tenir en compte, sobretot, aquests dos criteris:
— La perfecta sintonia amb el Catecisme de l'Església Catòlica, «text de referència segur i autèntic... per a l'elaboració dels catecismes locals».
— L'atenta consideració de les normes i criteris per a la presentació del missatge evangèlic que ofereix el Directori General per a la Catequesi, i que és també 'norma de referència' per a la catequesi.» (DGC 284)

A diferència d'altres episcopats, els bisbes de la CEE van anar més directament a solucionar i actualitzar un catecisme per a infants que no pas a plantejar-se globalment una actualització de la catequesi adaptada a la societat i cultura d'avui. Per això no és casual que quan parlen de «referents», o de documents orientadors, parlen espontàniament –i gairebé exclusivament– del Catecisme de l'Església catòlica, i en canvi, no diguin pràcticament res sobre el Directori. No és imaginació meva. Vegeu, si no, aquestes mostres significatives:

1. El powerpoint que des del Secretariat de la Subcomissió Episcopal de Catequesi es va fer per a la promoció de Jesús es el Señor presenta algunes diapositives interessants per al nostre punt de vista:
   

   A la diapositiva 3 esmenta les noves exigències que han aconsellat la redacció del nou catecisme, Jesús es el Señor. Aquestes «noves exigències» són :
   — L'entrega del Catecisme de l'Església catòlica, punt de referència dels catecismes locals,
   — Els canvis socials i cultural, i
   — La Catequesi d'iniciació cristiana».
   

   A la diapositiva n. 5 parla dels documents orientadors. Quins són? Doncs són: «Catecisme de l'Església Catòlica, 1992» i «Compendi del CEC, 2005». I prou
   

   A la diapositiva n. 6, entre les dates rellevants destaca:
   «Acord de reelaboració: 1994;
   Equip redactor: Liderat per D. Javier Salinas;
   Col·laboració de Comissiones Episcopals Doctrina de la Fe i Litúrgia;
   Fonts principals: Catecismos de la Comunidad, CEC i el Compendi».
   

   Una constatació sembla evident: el Catecisme de l'Església catòlica surt a cada pas, i el Directori no surt per enlloc.
   

2. La mateix constatació podem repetir en la presentació que des de la Secretaria de la CEE es var oferir als mitjans de comunicació, el 7 d'abril de 2008. Després del breu parlament inicial de Martínez Camino, el bisbe Salinas, va fer el seu parlament de presentació del nou Catecisme (17 minuts de duració): quan encara no havia parlat un minut, ja s'estava referint a al Catecisme de l'Església catòlica i al Compendi. Ho feia amb aquestes paraules:
   

   «... Con la aparición del Catecismo de la Iglesia Católica, el Gran Catecismo de la Iglesia Católica, surge una forma de catecismo en que no simplemente se trata de sintetizar la fe, sino también de contarla, de narrarla, de hacerla más explícita, de explanarla. Y para ello tenemos ese gran texto, que es un texto normativo para todos nosotros, como fuente de inspiración, como referencia.
   

   »Posteriormente, esta exigencia que tiene la transmisión de la fe, de concretar, de llegar más a un destinatario determinado, llevó a elaborar un Compendio que de alguna manera facilitara la lectura de ese gran texto. Pero incluso en ese texto del Catecismo ya se proponía que las conferencias episcopales de nuevo iniciaran, o continuaran, la tarea de preparar catecismos propios para las diócesis.»
   

   En tot el parlament no va fer la més mínima referència al Directori General per a la Catequesi. És cert que aquell primer catecisme –que amb el nom de Jesús es el Señor ja
   havia estat editat l'any 1982– s'havia començat a reelaborar l'any 1994, i per tant abans de la publicació del Directori (1997). Però van tenir 10 anys abans no es fes la publicació del catecisme (el 2008). Miri's per on es miri, la imatge més immediata del nou catecisme que presentaven és que amb ell volien fer una «versió infantil» del CEC.
   

3. Tampoc no hi trobem cap referència al Directori General
   per a la Catequesi en el dossier informatiu, que amb data 7 d'abril de 2008, la CEE va lliurar a la premsa. A la pàgina 3, hi llegim
   

   «Los hitos que han guiado esta renovación han sido fundamentalmente:
   — La promulgación del Catecismo de la Iglesia Católica en 1992, que supuso un impulso para elaborar nuevos catecismos y revisar los existentes.
   — Las nuevas exigencias, dados los cambios sociales, culturales y religiosos, en el campo de la evangelización y de la catequesis.»
   

Una vegada més el CEC és esmentat dues vegades, però es continua ignorant completament el Directori General per a la Catequesi.

1. On sí que s'esmenta el Directori General per a la Catequesi és en el Mensaje de la XCI Asamblea Plenaria de la Conferencia Episcopal Española sobre el nuevo catecismo Jesús es el Señor ». Reprodueixo la citació in extenso:
   

   «Contamos con el inestimable servicio que nos presta el Catecismo de la Iglesia Católica, que Juan Pablo II nos entregó, como «texto de referencia para una catequesis renovada en las fuentes vivas de la fe»[5]. Nos invitaba igualmente el Siervo de Dios a iniciar la adaptación de nuestros catecismos locales a este texto, destinado a ser «regla segura para la enseñanza de la fe e instrumento válido y legítimo al servicio de la comunión eclesial»[6]. También el Directorio General para la Catequesis vino a abundar en este servicio de comunión eclesial ofreciendo un amplio y detallado desarrollo de los criterios de elaboración de catecismos locales. El Compendio del Catecismo de la Iglesia Católica, aprobado y publicado por Benedicto XVI, se ha sumado también a las fuentes de inspiración para los catecismos locales.»
   

   S'hi fa encara una altra referència, en aquest cas indirecta:
   

   «Sabemos, no obstante, que los catequistas suelen necesitar y utilizar apoyos complementarios en la catequesis (guías para catequistas, materiales didácticos, etc.). Estos, sin embargo, por su distinción cualitativa respecto del catecismo[11], en ningún caso han de sustituirlo o suplantarlo.»
   

   (Aquesta nota n. 11, segons que consta a peu de pàgina, es refereix al n. 132 del Directori).
   

   Ja veiem doncs, la gran aportació que ha pogut fer el Directori al nou catecisme Jesús es el Señor: ja que «…vino a abundar en este servicio de comunión eclesial ofreciendo un amplio y detallado desarrollo de los criterios de elaboración de catecismos locales». (La cursiva és meva)
   

   El que passa és que aquesta afirmació no sembla que sigui gran cosa més que una afirmació merament retòrica. El paper ho aguanta tot. De fet, si mirem amb detenció el pla del nou catecisme ho podrem constatar fàcilment: el fet que el DGC «ofereixi» criteris d'elaboració no deu voler dir que s'hagin d'acceptar o de tenir en compte necessàriament.
   

   En tot cas, no s'han tingut en compte aquells criteris bàsics que han de configurar i donar entitat a una adequada «presentació orgànica» del misteri cristià: Aquests criteris —els que les altres Conferències Episcopals, com hem detallat anteriorment, han tingut presents en el seu procés de renovació catequètica—, la CEE els ha ignorats.
   

   Ens permetem de fer una relació d'alguns criteris bàsics que proposa el DGC i que en tants països estan fruitant en nous models de catequesi:
   

   1. El nou catecisme no s'emmarca dins un projecte global catequètic, que és el que demana el DGC (n. 223)
      
   2. Aquest projecte no ha anat precedit per una anàlisi de la realitat. D'altres episcopats, veient els canvis que ha experimentat la realitat i com aquests canvis han influït en la transmissió de la fe, han deduït la necessitat d'un canvi de model catequètic.
      
   3. Sembla que es deixa per a més endavant la dimensió missionera i evangelitzadora de la catequesi, que demana el Directori. De moment, es fa una revisió general del model que havia funcionat segles enrere, amb la convicció que un cop actualitzat tornarà a funcionar una altra vegada com abans...
      
   4. A l'espera del projecte global, no es reconeix a la comunitat cristiana el paper central i determinant que el Directori li vol conferir.
      
   5. Un projecte global segons el Directori hauria hagut de donar prioritat a una catequesi d'adults perquè com diu el PGPC (el Projecte Global, del SIC):
      «La renovació de la comunitat parroquial, la superació de la ruptura entre fe i vida, l'impuls de noves formes de vida cristiana i el testimoniatge missioner, la promoció de la justícia i de la solidaritat seran possibles en la mesura en què es desenvolupi en l'Església la catequesi d'adults. Per altra banda, sense uns adults madurs en la fe, els més joves no tindran un punt de referència adequat en cl seu creixement cristià.»
      
   6. No està guiat pel criteri de la «iniciació cristiana»: És cert que el catecisme de la CEE parla molt sovint (i indistintament) de la «iniciació sagramental» i de la «iniciació cristiana». Tanmateix, quan la CEE parla de «iniciació», em fa la impressió que ho entén com a sinònim o equivalent d'«introducció», «preparació». I quan escric això tinc molt present, per exemple, que el document de la CEE sobre «La iniciación cristiana» (1998) ha subratllat amb encert la dimensió «passiva» de la iniciació, que és per damunt de tot una graciosa i gratuïta acció trinitària.
      

      De tota manera i en qualsevol cas, la «iniciació» de què parla aquell document no té l'abast global i profund que trobem en altres projectes catequètics. Compareu la manera com parla de la iniciació la CEE, més aviat acadèmica i formal, amb la que podem trobar en el document dels bisbes italians: El rostre missioner de les parròquies en un món que canvia, concretament en l'apartat 7 de la segona part: L'Església mare genera els seus fills en la iniciació cristiana. O, sense anar més lluny, llegiu la «Carta d'advent, 2003» dels Bisbes de Catalunya: Al servei de l'anunci de la fe.
      

      [Us recomano, a tall de preciosa curiositat, que llegiu la Carta Pastoral del Quaresma 2008, de mons. Piat, bisbe de la diòcesi de Port-Louis, a l'illa Maurici, a uns 900 km a l'est de Madagascar. La podeu localitzar a la biblioteca virtual de Lumen Vitae: Lettre Pastorale de Carême 2008. Hi podreu llegir coses com ara aquesta:
      

      «En nombrosos països d'antiga tradició cristiana, quan el règim de cristiandat s'ha esfondrat i el mètodes tradicionals de transmissió de la fe han deixat de funcionar, les Esglésies d'aquests països han buscat aleshores inspiració en un model diferent de transmissió de la fe, el model iniciàtic. Era el mètode que es feia servir a l'Església durant els primers segles de la seva història, abans que amb l'emperador Constantí, al segle IV, arribés el règim de cristiandat.» (És el primer paràgraf del cap. III).]
      

      Aquesta afirmació (que podeu trobar a l'inici del cap. III) no és una afirmació merament teòrica. Va precedida per una altra (inici del cap II) on diu:
      

      «L'Església, immersa en la societat mauriciana, ha sofert també l'impacte d'aquesta revolució cultural. Quan la transmissió de valors funciona malament dins la societat, també dins l'Església i per les mateixes raons, és posada a dura prova la transmissió de la fe. L'Església no ha d'esquivar la responsabilitat de buscar també ella un mode de transmissió de la fe més adaptat a una generació afaiçonada per la cultura moderna i la civilització digital
      

      El repte per a l'Església sorgeix també del fet que la seva situació en la societat mauriciana ha canviat radicalment a partir del moment en què el nostre país ha passat d'un règim heretat de la «cristiandat francesa» al d'un Estat laic modern. Aquest règim dit de «cristiandat» va ser inscrit en les nostres lleis pel Concordat Napoleònic, i ha prevalgut a casa nostra fins a 1968. Sota aquest règim, l'espai públic era àmpliament ocupat per la religió cristiana. Per exemple, només les Esglésies Cristianes (l'Església Catòlica, l'Església Anglicana i l'Església Presbiteriana) eren reconegudes per l'Estat. Només festes cristianes eren reconegudes públicament dies no laborals. La fe es transmetia llavors sobretot per osmosi en un medi familiar portador i en un medi ambient social a l'uníson amb els valors i les pràctiques de l'Església. La transmissió recolzava també sobre un ensenyament de la doctrina i de la moral que justificava allò de què cadascú s'havia amarat, practicant-ho en les diferents etapes de la vida.»
      

Sembla mentida! A l'illa Maurici creuen que se'ls ha esfondrat el règim de cristiandat i que, per tant, han de buscar un model catequètic més adequat...

12. Què queda clar d’aquesta volta que hem fet

A algú li pot semblar que he anat a buscar l'aigua molt lluny... Res d'això. Volia fer veure només com a partir de l'aparició del Directori per a la Catequesi (1997), algunes conferències episcopals es van començar a moure per posar fil a l'agulla de la renovació catequètica, mentre que d'altres no sortien dels seus camins. Per això m'ha semblat convenient fer aquest tour d'horizon per tal que poguéssim veure quins episcopats s´hi apuntaven, i en quina línia ho feien. L'excursus que hem fet ens ha permès fer algunes constatacions :

1. Que els episcopats d'aquelles Esglésies de l'antiga cristiandat que ja des dels temps del concili Vaticà II havien estat i continuaven sent per a nosaltres una referents valuosos a l'hora d'encetar un diàleg amb la societat i cultura d'avui, tots hi són !
   
2. Que els bisbes que teníem a Catalunya ara fa 10 anys, també hi eren... i no desentonaven, gens ni mica; tot al contrari: van ser dels primers... i amb nota!
   
3. Totes aquestes propostes són coincidents en les seves línies mestres, ja que totes pouen del Directori General per a la Catequesi. Això vol dir que totes parteixen també d'un pressupòsit, entre altres, compartit i que expliciten amb més o menys vivesa. És el següent : ens unes poques dècades s'ha consumat un canvi social i religiós que des de feia segles s'anava covant i intensificant : ha fet realitat allò que pronosticava Karl Rahner ara fa mig segle, quan deia que «l'espiritualitat del futur ja no recolza en una convicció unànime, evident i pública, ni en un ambient religiós generalitzat, previs a l'experiència i a la decisió personals. L'educació religiosa usual fins ara, podria no passar de ser en endavant un aprenentatge molt secundari per a la vida religiosa». Per tant, si ha desparegut majoritàriamen la forma tradicional de la iniciació cristiana, queda en entredit el model de catequesi pensat per a aquest tipus d'inicació, i cal buscar un altre model que respongui a la nova situació en què ens trobem avui.
   
4. En la llista dels episcopats que s'han posat a fer els deures hi ha dues absències significatives: la Conferència episcopal italiana i l'espanyola. Cada una ha fet el seu curs i té la seva història. L'Església italiana ha desenvolupat una gran tasca catequètica ja des de l'immediat post-concili. Doneu un cop d'ull a aquesta presentació del fratel Enzo Biemmi, i us podreu fer càrrec de com funciona la catequesi. Hi ha hagut un procés continuat que l'ha portat actualment a una doble preocupació o prioritat: la dimensió evangelitzadora i la iniciació cristiana. (Llegiu aquest text preciós que els bisbes italians van publicar l'any 2004, El rostre missioner de les parròquies en un món que canvia).
   
5. Per la seva part, l'Església espanyola, pel que fa la catequesi està discretament a l'aguait del que fa l'Església italiana. Ho diu el catequeta salesià Emilio Alberich, president de la Associació Espanyola de Catequetes (AECA), membre de l'equip europeu de catequetes, professor emèrit de Catequètica Fonamental a la Universitat Gregoriana de Roma, i sevillà per més senyes, el qual fa una fina crítica a l'estil global dels documents catequístics que emanen de la CEE: « En relació amb els objectius pastorals s'expressa una preocupació particular pels continguts ortodoxos de la catequesi, i en aquest sentit s'anuncia la intenció de preparar nous catecismes, tant per a adults com per a joves i infants, 'a partir del Catecisme de l'Església Catòlica i el seu Compendi'» (n. 18). I a propòsit del document sobre «La Iniciació cristiana» (1998), que el SIC publicà en català, diu el mateix Alberich: «Els bisbes espanyols miren de prop l'exemple d'Itàlia, però, tenint en compte la situació religiosa a Espanya, prenen en consideració en primer lloc el procés tradicional de la iniciació cristiana, centrada en els infants i adolescents, posant l'accent en la seva revisió, amb tímides obertures vers les noves realitats dels catecúmens adults, dels infants no-batejats i dels adults allunyats que volen retornar a la fe. Els principals punts de referència són el Codi de Dret Canònic i el RICA (Ritu d'Iniciació Cristiana d'Adults). El document pren un to, en cert sentit, més legal i formal que no pas pastoral i obert a nous desenvolupaments. » (Catechesi, 76 (2006-2007/6) pp. 28-29)
   
6. Crec que no és fora de lloc ni exagerada l'observació que fa Alberich a propòsit de la «preocupació particular pels continguts ortodoxos de la catequesi». Crec que és la clau que explica el curs que ha pres l'orientació catequètica a Espanya. L'apreciació d'aquest experimentat catequeta no és una mera apreciació subjectiva, sinó que és una afirmació objectiva –susceptible de documentació– i que apareix a tort i a dret, a temps i a destemps, de forma ben conscient, i de forma potser no gaire conscient. Ho veurem.
   

11. Els episcopats responen a la invitació (II)

2006: la Conferència dels bisbes de França

És el darrer d'aquests documents més significatius. Però ser el darrer d'arribar no vol dir que els bisbes francesos hagin estat els darrers a posar mans a la feina. Ben al contrari. De la mateixa manera que el document dels bisbes alemanys sobre la catequesi (2004) havia estat per un altre de més global sobre els sentit evangelitzador de l'Església (2000), també els bisbes francesos havien posat la primera pedra de tota la renovació catequètica a França amb la seva cèlebre «Carta als catòlics de França: Proposar la fe en la societat actual» (1996). Em permeto de transcriure les fites més importants que –segons la Comissió episcopal la catequesi– jalonen la gènesi del document definitiu: Text Nacional per a l'orientació de la catequesi a França...

1992 : Publicació del Catecisme de l'Església Catòlica

1994 : L'Assemblea plenària dels bisbes es compromet a un treball col·legial sobre l'Evangelització i la proposició de la fe en la societat actual. En la darrera fase d'elaboració d'aquests dossiers hi h a una important participació de comunitats cristianes i de laics i laiques.

1996 : Els bisbes publiquen la Carta als Catòlics de França. Hi fan una doble invitació : «primerament a comprendre la nostra situació de catòlics dins la societat francesa d'avui, i en segon lloc a anar al cor del misteri de fe i formar una Església que proposi la fe» (mons. Billé en la presentació d'aquesta carta).

1997 : Publicació del Directori general per a la Catequesi.

2001: «Conscients de la seva responsabilitat, els bisbes de França, en les seves Assemblees de la Conferència Episcopal celebrades al novembre de 2001 i de 2002, van dedicar un dels punts de la seva reflexió a la catequesi a França i van decidir obrir un «taller» perquè totes les comunitats i tots els cristians fossin més conscients de la seva responsabilitat en aquest terreny. Com s'ho farà el nostre món per descobrir Crist si cadascú no l'anuncia i el fa conèixer?»

2002 : Els bisbes francesos publiquen una Carta al Poble de Déu, que porta per títol «Anar al cor de la fe : una crida per a renovar la catequesi a França». Per iniciar aquesta renovació els bisbes conviden els catòlics a immergir-se en el cor de la fe «tal com la vetlla ens h fa viure». Amb això es vol afirmar el lligam viu i vivificant que hi ha d'haver d'una part entre la catequesi i la litúrgia, i d'una altra entre la catequesi i la comunitat creient.

2003 : Per respondre a la crida de la Carta al Poble de Déu, la Comissió episcopal de la catequesi i del catecumenat publica un instrument destinat a les comunitats cristianes i a tota persona amb ganes de contribuir a l renovar la pràctica catequètica a França : «Anar al cor de la fe. Preguntes de futur per a la catequesi». Aquest document invita a passar per l'experiència cristiana que la vetlla pasqual permet de viure i a plantejar-se d'una altra manera les preguntes sobre la catequesi. El secretaria va rebre milers de respostes i en va fer un informe.

2006 : Es publica el Text Nacional per a l'orientació de la catequesi a França i principis d'organització.

2007: Els bisbes convoquen a un congrés multitudinari (Ecclesia 2007) que se celebra a Lorda i que és el Congrés de la responsabilitat catequètica

Com es por veure aquest Text Nacional (TNC) ha estat un text molt elaborat, i que ha comptat amb molta col·laboració experta. (Per exemple, en la relació anterior no es fa esment del Col·loqui Internacional que va organitzar l'Institut Superior de Pastoral Catequètica –de l'Institut Catòlic de Paris– que amb el títol «La catequesi en un món en plena mutació» va aplegar 500 especialistes de cinc continents...). Però el més important va ser la implicació de comunitats, grups i persones que els bisbes van aconseguir des del primer moment de gestió del projecte. La recepció és diferent quan els bisbes deixen de parlar «al» poble i comencen a parlar «amb» el poble. En deu mesos es varen vendre més de 90.000 exemplars del Text Nacional...

No entrarem en gaires detalls. D'una manera o altra ens els anirem trobant al llarg dels dies. Perquè «la démarche catéchétique française» ha esdevingut un punt de referència fins i tot per a d'altres episcopats. Crec que de moment pot ser suficient de dir que el document comença amb aquesta apartats: 1) «L'Església de Crist és per naturalesa missionera», 2) «L'Església és comunió missionera» i 3) «La vocació missionera demana l'opció d'una pedagogia d'iniciació». Apunten, doncs, les grans línies del Directori General per a la Catequesi de l'any 1997.
 

Deixem aquí aquest repàs que hem fet de les diferents Conferències Episcopals que van respondre a la interpel·lació que va arribar amb el DGC, i van començar a buscar nous camins, un nou model, per a la catequesi, més adaptat a la societat i a la cultura en què vivim actualment.

10. Els episcopats responen a la invitació (I)

1999: Els Bisbes d'EUA publiquen la primera catequesi en «nou format»

Els bisbes dels EUA van ser els primers a iniciar la nova línia que deriva del Directori General per a la Catequesi. El títol mateix ja denota les seves referències pasquals: «Sentíamos arder nuestro corazón: Plan pastoral de Estados Unidos para la formación en la fe del adulto» Seguint aquest enllaç que s'indica, podrem consultar el projecte de la catequesi. Per tenir accés a la catequesi (en anglès o en espanyol) cal sol·licitar-la a un preu mòdic.

2000: El «Projecte global de pastoral catequètica» (CET – SIC)

L'1 d'agost d'aquest any, a Tarragona, es presenta el Projecte global de pastoral catequètica, preparat pel Secretariat Interdiocesà de Catequesi (SIC). És el Projecte que havia demanat el nostre Concili Provincial Tarraconense a proposta del I Congres de Catequesi de Catalunya i les Illes: «El Concili Provincial Tarraconense valora les constatacions i propostes del I Congrés de Catequesi de Catalunya i les Illes i, d'una manera especial, fa seva la proposta primera del Congrés esmentat, que demana la creació d'un projecte global de catequesi per a les diòcesis de Catalunya. Aquest projecte global ha de contemplar aquests punts essencials: – La catequesi per a les grans etapes de la vida s'ha d'organitzar com un procés catequètic. – La catequesi d'adults és la forma principal de la catequesi,
la qual cosa reclama que es redacti un catecisme d'adults. – Es demana una formació completa, actualitzada i permanent dels catequistes. El Secretariat Interdiocesà de Catequesi és l'organisme adequat per a l'elaboració de l'esmentat projecte, el qual, un cop aprovat per la Conferència Episcopal Tarraconense, cada bisbe decidirà d'aplicar-lo a la seva diòcesi, als arxiprestats i a les parròquies.» (Resolució 7. [Vinculat i Prioritària]) (Els subratllats –en negreta– són meus.)

És la proposta d'un projecte i no la seva realització, és cert. Però és un projecte fet des de les perspectives innovadores del Directori General per a la Catequesi. Per exemple, proposa la catequesi d'adults com a model inspirador i d'aquesta manera proposa un capgirament de 'inversions' catequístiques. «La renovació de la comunitat parroquial, la superació de la ruptura entre fe i vida, l'impuls de noves formes de vida cristiana i el testimoniatge missioner, la promoció de la justícia i de la solidaritat seran possibles en la mesura en què es desenvolupi en l'Església la catequesi d'adults. Per altra banda, sense uns adults madurs en la fe, els més joves no tindran un punt de referència adequat en el seu creixement cristià.» (PGPC 23).

Tots els aspectes nous en què insisteix el DGC i que fan que tot aboqui cap a una nou model de catequesi, estan recollits en el PGPC: la iniciació cristiana, la centralitat de la Pasqua, la importància de la comunitat cristiana...

Quin futur li espera al PGPC?

A hores d'ara ho ignorem. Fins ara confiàvem que tard o d'hora aquest projecte global s'aniria materialitzant en propostes concretes. No era cap problema la lentitud del procés. Els bisbes de França, per exemple, tot just si han tret (2006) el document que vindria a ser l'equivalent al Projecte...

Hi havia un altre factor que feia esperar que algun dia prendria cos el PGPC. Em refereixo al fet que aquells mateixos anys (va ser el juliol de 1999) el SIC va publicar la versió catalana d'un catecisme per a infants italià Io sono con voi. En català es titulava «Amb nosaltres. Llibres per a la iniciació en la vida cristiana». No he aconseguit trobar testimoni escrit del que ara diré, però hi havia entre els catequistes la impressió que es tractava d'un llibre provisional. I diversos testimonis m'han assegurat que aquesta impressió era més o menys general.

Aquesta impressió semblaria ben lògica perquè si aleshores mateix s'estava redactant el "Projecte Global" que el Concili Provincial havia demanat, era raonable que mentrestant es proposés alguna cosa per a sortir del pas. Sobretot tenint en compte que la catequesi infantil no seria pas la primera modalitat de la nova catequesi a veure la llum, sinó que s'hauria començat per una catequesi d'adults (com a tot arreu...), que és la que demanava el nostre Concili.

Hi hauria encara una altra raó (complementària) que faria raonable la consideració de «provisional»: si el llibre «Amb nosaltres» hagués tingut un caràcter definitiu, ¿quin sentit tindria estar fent alhora un projecte que no estaria destinat a res que no fos l'«arxiu definitiu»?... Algun membre del SIC d'aquells anys recorda haver escoltat el bisbe Salinas que havia dit en alguna ocasió que, efectivament, s'estava preparant un llibre nou i definitiu...

De moment, tot sembla en via morta. Tot, començant per la reclamada redacció d'una catequesi d'adults.

2003: la Conferència dels Ordinaris romands, a Suïssa

Els bisbes suïssos de la zona romanda, és a dir, de parla francesa, fan també un pas endavant envers la nova catequesi. El document que ells presenten (juny, 2003) no és pròpiament parlant un projecte integral catequètic. Però tret dels aspectes més metodològics o tècnics, sí que proposen les orientacions i opcions bàsiques que han d'orientar qualsevol projecte catequètic: fan una anàlisi de la situació, i per presentar-la se serveixen àmpliament del document dels bisbes francesos «Proposar la fe en la societat d'avui» (1996), i opten per un nou projecte catequètic que ha de passar d'una catequesi de manteniment a una catequesi de caminada (de cheminement), o d'iniciació. Per raonar i explicar el seu plantejament, no tenen cap inconvenient a manllevar la reflexió que ha estat feta ja tan a França com a Bèlgica.

El text d'aquest acord pres pels Ordinaris romands el podeu trobar aquí.

2004: la Conferencia episcopal alemanya.

La proposta catequètica dels bisbes alemanys havia estat preparada quatre anys abans amb un document previ: «Temps per a sembrar. Ser una Església missionera» (Zeit zur Aussaat – Missionarisch Kirche sein), en el qual els bisbes establien com a gran marc de referència per a tota l'Església alemanya i totes les seves actualitats, la dimensió evangelitzadora o missionera. En continuïtat, doncs, amb aquesta perspectiva ara fan dues propostes cabdals: estableixen el catecumenat «com a inspiració de l'activitat catequètica», i proposen anar cap a una «elementarització de la transmissió de la fe», que ve a ser el mateix que deien uns anys abans els bisbes francesos en el seu document «Proposar la fe...» (1996): «anar a l'essencial», «anar al cor, al nucli de la fe»:

«L'anunci sota el signe de la «proposta»⁴ –és a dir, el testimoniatge sincer i compromès de la fe en la societat actual– ha de centrar-se en l'essencial i ha d'expressar clarament la seva relació amb el nucli del missatge. Per a això cal respondre a aquestes preguntes: «Per què és bona cosa que hi hagi cristians en aquesta societat?»; i, en el pla personal: «Què aporta a la meva vida –i a la meva mort– el fet d'acceptar i viure la fe cristiana?».

(Pot ser oportú notar que quest concepte d'«elementarització de la fe» ve a ser el mateix que deien uns anys abans els bisbes francesos en el seu document Proposar la fe... (1996): «anar a l'essencial», «anar al cor, al nucli de la fe». De fet més d'una vegada els bisbes citen a peu de pàgina aquest document dels bisbes francesos.

2004: l'Assemblea dels bisbes de Quebec

«Des de fa alguns anys, els canvis culturals de la societat moderna han fet que amb prou feines si es pari de la qüestió de Déu. La ignorància o el desconeixement del fet cristià és cada vegada més estès. Tanmateix, un bon nombre de joves i d'adults s'interroguen sobre el sentit de l'existència i sobre la realitat de Déu. Com respondre a aquestes interrogacions? Avui, un pas de fe exigeix una catequesi apropiada a les necessitats de la gent, a la seva recerca de sentit, a la seva experiència de vida, al seu ritme.

Amb aquest document, l'Assemblea dels bisbes del Quebec proposa orientacions que guiaran en el transcurs dels pròxims anys els esforços de posada en marxa de la missió catequètica al Quebec. Aquestes orientacions desenvolupen una visió àmplia de l'activitat catequètica, un llenguatge comú a promoure, així com de les línies directores per sostenir els esforços de cada mitjà en el desenvolupament d'un projecte diocesà de catequesi, articulat i coherent. Apunta a subministrar a una mica d'aire i a una inspiració igual com també un marc de referència per guiar l'elaboració subseqüent dels passos, recorregut i activitats catequètiques.

Centrant la seva reflexió sobre Jesucrist, camí d'humanització, els bisbes han volgut repetir la seva convicció que el missatge evangèlic és més que mai d'actualitat i que surt a l'encontre de les aspiracions més profundes dels homes i dones d'aquest temps.» (De la presentació del document)

2006: la Conferència dels bisbes de Bèlgica

El mes de setembre de 2006 publicaren un document que porta per títol: «Devenir adulte dans la foi. La catéchèse dans la vie de l'Eglise.» El document no és disponible en internet. Per poder-ne donar una idea del contingut espigolo algunes idees a partir del text imprès (75 pàgs.) i les agrupo per temes.

Obrir els ulls a la realitat: El document és una resposta creient a la constatació que la fe ja no es dóna per descomptat en la nostra societat: «La pèrdua d'aquesta evidència social, ¿no és un repte preciós per a la fe, un autèntic recurs per redescobrir la diversitat i la perpètua novetat de la fe cristiana?» (n. 9). 

«En el futur i cada vegada més, s'arribarà a ser cristià i a mantenir-se com a tal només si es fa l'opció de ser-ho. És evident que estem passant d'una pertinença a l'Església heretada i automàtica cap a una fe motivada i personal» (n. 34).

La importància del «primer anunci»: «Allò que en la nostra pràctica pastoral solem anomenar catequesi, sovint l'hauríem d'anomenar més aviat primer anunci» (n. 24). «El primer anunci és alguna cosa essencial» i de per si es distingeix clarament de la catequesi (n. 22).

Reinstauració del «catecumenat»: Els bisbes belgues s'adhereixen a la convicció general que és necessari restaurar i posar en el centre de la tasca pastoral el catecumenat, en les seves diferents modalitats (baptismal d'adults, juvenil, de reiniciació): «tota catequesi dins l'Església troba la seva font i la seva inspiració en el catecumenat» (n. 73), «les experiències fetes en el marc del catecumenat d'adults adquireixen un significat paradigmàtic» (n. 11).

Catequesi permanent: La catequesi com a «catequesi permanent d'adults» (n. 37), «mai no s'acaba, encara que esdevingui més intensa i festiva quan se celebren alguns moments o etapes de la fe i de la vida» (n. 32). De fet, «en tota situació de vida, en cada etapa de la vida la fe estarà a prova i haurà de ser renovada i aprofundida» (n. 35). 

«Cal abandonar la identificació automàtica de la catequesi amb la instrucció dels infants i adolescents» (n. 35).

El nucli de la fe: És necessari percebre l'Evangeli com a novetat, tenint davant els ulls sobretot l'experiència dels catecúmens, que «arriben a descobrir la fe com una música nova insospitada fins a llavors, com una deu d'esperança i d'alegria. Realment, ens hem de prendre molt seriosament aquests 'catecúmens'» (n. 10).