L'Església «post-constantiniana», l'Església de «post-cristiandat», és també una Església de «diàspora». Només cal veure!
Molt sovint als cristians ens passa el mateix que als polítics: parlem de situacions noves amb tanta convicció, que sembla com si les coneguéssim pam a pam, com si hi visquéssim, o com si el sol fet de «dir» aquelles situacions fos una vareta màgica que les convertís en un realitat completa... Si, de debò i de ple, ja visquéssim ara en temps post-constantinià o en diàspora... els problemes i les dificultats ja haurien passat, i ara ens trobaríem en pacífica possessió i gaudi d'una nova situació assumida...
El problema és que ja no estem en plena cristiandat i tampoc no estem encara en plena diàspora. Com diuen els francesos : «assis entre deux chaises... cul par terre». Seure entre dues cadires no és precisament una situació confortable. I així estem!
Les lamentacions són ben objectives i raonades: «Però si sempre havia funcionat bé això!», sentim a dir o ens diem ben sovint. Durant molts segles el baptisme d'infants «havia funcionat» per incorporar nous cristians al cos místic de Crist, i a la corporació social que és la parròquia. Abans funcionava la mar de bé i ara grinyola per tot arreu. També escoltem o protagonitzem queixes «sectorials»: hi ha parròquies on tot continua funcionant força bé, mentre que en d'altres tot ha deixat de funcionar absolutament. Els uns parlen de baptismes però tots hi podríem posar moltes altres coses: primeres comunions, casaments, vocacions, la mateixa parròquia...
Quan un grup (i l'Església n'és un) es troba en un procés de transició, el lideratge esdevé no sols útil sinó del tot indispensable. En moments de canvi, el lideratge compleix dues funcions concretes: 1) amb la seva presència i la seva paraula el líder (el guia, el pastor) pot fer que les persones s'estalviïn o en tot cas redueixin l'angoixa de no saber què està passant, o per què està passant..., o «on anem a parar», i 2) amb la seva presència i la seva paraula el líder pot orientar el sentit i la direcció del futur del grup, és a dir, pot dir per on sembla que passarà –o per on volem que passi– el futur, encara que ningú no sàpiga amb precisió per quins camins concrets aquest futur podrà arribar.
És important, sobretot avui, distingir per una banda el sentit o direcció i per una altra els camins concrets. Primer hem d'escollir la direcció (nord, sud, est o oest). Quan haurem escollit la direcció podrem buscar els camins que ens hi portin. El que passa massa sovint que és que comencem escollint camins.. que no poden dur enlloc, i no treuen cap a res. No serveix de res el GPS si no sabem on volem anar. Haurem estat entretinguts una temporada fent el que tocava..., però al capdavall no haurem avançat res.
Exemples? Els que vulgueu. Els plans triennals o quadriennals de la CEE: proposen millorar les coses, insistir més en certs aspectes, atendre millor uns sectors determinats... Tot això està molt bé, però fent totes aquestes coses..., quina Església, quin model d'Església hem d'anar construint?: Hem de consolidar l'Església del passat, de cristiandat, o hem d'afavorir un model d'Església que entengui els valors del futur i miri de donar-los resposta? I el mateix podríem dir de la majoria de plans diocesans que es fan a moltes diòcesis. Es proposen projectes parcials sense un pla director...
És possible que ni hi hagi cap altra manera de fer les coses?
Entrades
