24. El Vaticà desaprova l’ensenyament neutre de la religió

S'ha conegut aquests dies d'inici de curs, tot i que el document data de primers de maig. Prové de la Congregació per a l'Educació Catòlica i el signa el seu prefecte, el polonès card. Grocholewski.

Nosaltres crèiem que la distinció entre la catequesi i la cultura religiosa havia estat un encert i un progrés, ja que posava cada cosa al seu lloc i permetia que cada una complís el seu paper. Es pensava aleshores –i d'això no fa tant– que en una societat «secularitzada i pluralista» ja no es podia mantenir la ficció segons la qual la pràctica totalitat dels pares haurien iniciat en família els seus fills a la fe, i l'escola vindria després a enriquir amb continguts aquella primerenca iniciació familiar. I, d'altra banda, com que l'escola era cada vegada més plural –fills de famílies creients i de no-creients–, es creia que no seria mala solució imposar la assignatura «cultura religiosa» com a matèria obligada i proposar la catequesi com a opció personal o familiar fora dels horaris lectius o bé a la parròquia. Doncs, bé sembla que això ja no s'ajusta a l'ortodòxia (o als gustos) del moment.

El document recorda que «la enseñanza de la religión es diferente y complementaria a la catequesis, en cuanto es una enseñanza escolar que no solicita la adhesión de fe, pero transmite los conocimientos sobre la identidad del cristianismo y de la vida cristiana. Además, enriquece la Iglesia y la humanidad de laboratorios de cultura y humanidad.» «Corresponde a la Iglesia establecer los contenidos auténticos de la enseñanza de la religión católica en la escuela, que garantiza, ante a los padres y los mismos alumnos la autenticidad de la enseñanza que se transmite como católica.»

I com que «una escuela católica se caracteriza por el vínculo institucional que mantiene con la jerarquía de la Iglesia, la cual garantiza que la enseñanza y la educación estén fundadas en los principios de la fe católica y sean impartidas por maestros de doctrina recta y vida honesta (Cf. c. 803 CIC; cc. 632 y 639 CCEO)», s'ha de considerar normal que els bisbes assumeixin l'alta direcció o supervisió.

Per cert, que d'acord amb aquesta responsabilitat, quan encara no havia passat un mes de la signatura d'aquest document, l'arquebisbe de Tarragona, mons. Jaume Pujol, en carta del 5 de juny d'enguany, s'adreçava als superiors i superiores provincials i els deia:

« (...) Pel que ens diuen i també veiem, en alguns centres educatius s'estan implantant textos que no segueixen aquest currículum, sinó que es fan altres programacions què es queden només en un pla de cultura religiosa.

» Com a responsable de l'ensenyament de la religió catòlica en l'àmbit de la Conferencia Episcopal Tarraconense (SIERC) em plau recordar-vos a tots l'obligatorietat que aquesta assignatura s'imparteixi d'acord amb aquest currículum i no d'altra manera. (...)»

Sembla com si no estiguéssim vivint en el mateix món: els uns parlen del món que voldrien que fos... i en parlen com si de debò existís, i els altres parlen del món que estan tocant, escoltant i patint... És un inconvenient que la realitat sigui tan tossuda i es negui a fer marxa enrere. Però també és un inconvenient que molts alts dignataris de l'Església estiguin tan amunt... que no arribin a tocar de peus a terra, ara i aquí!

Com em deia una catequista: «Que els bisbes s'estiguin només 10 minuts amb els nens que comencen la catequesi... i veuran de seguida què en queda de les seves teories...!»