23. "No se puede legislar en contra de la ley de Dios" (2)

Faria bé mons. Rouco de pensar l'aplicació que hauria de tenir per a Espanya aquell reconeixement i declaració que van fer els bisbes francesos en la seva cèlebre Carta al poble de Déu: «Refusem tota nostàlgia d'èpoques passades, en les quals el principi d'autoritat semblava imposar-se de manera indiscutible. No somiem pas en un retorn impossible a aquella situació que s'anomenava la cristiandat».

Rouco considera encara l'Església com una «societas perfecta». Potser no ho defensa així teològicament, però en la pràctica sí que la considera tal. En esferes diferents, a cadascuna la que li pertoqui, és un poder com el de l'Estat. A l'Església li correspondria vetllar, regular, imposar, prohibir tot el que faci referència als béns espirituals de la ciutadania. En una societat de cristiandat, és a dir pre-moderna, l'Església parlava i actuava sempre des del principi d'autoritat, o més exactament del poder... que li donava tenir (espiritualment) darrere seu la pràctica totalitat dels ciutadans. Aleshores, això era indiscutible. Ara, el que és indiscutible és precisament tot el contrari.

Efectivament, s'ha dit amb raó que el Concili Vaticà II havia marcat «oficialment» el punt final de l'era de la cristiandat, i que havia estat el «Rèquiem del constantinisme» o la «Tomba de la cristiandat». Efectivament, l'Església renunciava a ser aquell poder espiritual que tenia la força suficient per actuar com a contrapoder davant l'Estat i el podia obligar moralment a legislar «segons la llei divina natural i evangèlica». En segles passats, en cristiandat, l'Església havia pogut fer que l'Estat cristianitzés les estructures socials a força de lleis i de decrets. Però a partir del Concili les coses ja no poden ser així, perquè la cristiandat s'ha acabat. I el mateix Concili que en va decidir la liquidació, ens va dir que l'acció política directa no era incumbència de l'Església com a tal, amb la jerarquia al davant, sinó que eren els cristians de base els qui l'havien de fer en nom propi –sols o associats– «en qualitat de ciutadans guiats per la pròpia consciència».

En la constitució «Gaudium et Spes» (GS) el Concili va reconèixer i va sancionar l'autonomia del món secular (GS 36) i també va introduir una distinció important entre l'acció política personal –privada– dels membres de l'Església i l'acció que fan en nom de l'Església: «És molt important, sobretot on vigeix una societat pluralista, que hom es formi un concepte just de la relació entre la comunitat política i l'Església, i que es distingeixi clarament entre allò que els fidels, tant sols com associats, realitzen en nom propi, en qualitat de ciutadans guiats per la consciència cristiana, i allò que fan en nom de l'Església, units amb llurs pastors» (GS 76). D'una banda, doncs, proclamava la autonomia del món polític respecte de la religió, i d'una altra reconeix que el subjecte actiu principal de l'acció política és l'Església poble Déu, els fidels laics, i no pas l'Església jeràrquica, perquè «les obligacions i les activitats seculars pertoquen pròpiament, però no exclusivament, als laics» (GS 43).

  
 

«L'anunci cristià no se l'ha de fer passar costi el que costi, ni mitjançant formes arrogants, ni amb una ostentació de certeses que mortifiquen o amb esplendors de veritat que enlluernen». (Enzo Bianchi, Per què –i com– evangelitzar?)