Encara que a molts els costi d'acceptar la formulació tal com la publica l'agència, crec que en el fons aquests mateixos estarien d'acord amb allò que en el fons deu voler dir el senyor cardenal: a tots ens agradaria que les legislacions fossin fetes de tal manera que promoguessin sempre un món més just, més fratern, més humà..., un món tal com Déu l'ha pensat. Fins aquí tots d'acord. A partir d'aquí poden començar els desacords: com secundar aquest desig? Com materialitzar aquesta afirmació?
Donats els precedents pràctics i coneixent el tarannà de les persones, crec que no és gens arriscat de pensar que la manera més efectiva que deu pensar l'il·lustre purpurat deu ser «fer la pressió eficaç» sobre el govern. Es tracta d'una pressió que se sol aplicar gradualment: comença per les subtils insinuacions diplomàtiques, continua amb les pressions dels lobbys eclesiàstics i s'acaba traient el santcristo gros, és a dir, les manifestacions multitudinàries, amb l'excusa que sigui, però sempre amb els objectius molt concret i definits. Les dades estadístiques de l'assistència a les manifestacions són la mesura de la força que l'Església pot esgrimir davant els poder civil per imposar un o altre model de societat.
El fet és que hi ha molts cristians que se senten incòmodes davant aquest tipus d'actuacions. Poden estar d'acord amb un cert model de família que reconeixem com a cristià, però de cap manera no poden compartir les maneres amb què es vol imposar o defensar aquest model.
Hem comentat alguna vegada que un dels trets propis i més identificadors de la cristiandat és que «el principi d'autoritat semblava imposar-se de manera indiscutible», segons l'expressió dels bisbes francesos que recollíem dies passats. Aquesta actitud semblava connatural en les relacions de la institució amb el poble, i pretenia fer-se visible en les relacions amb el poders civils.
En el fons, doncs, totes aquestes pràctiques de pressió que practica Rouco (i no només ell) «en defensa dels drets de Déu» són manifestacions variades del model eclesiàstic o del clericalisme de la cristiandat: l'actuació des del poder, sigui el que sigui, l'actuació des d'una posició dominant, sigui la que sigui: tant pot ser, per exemple, l'actitud burocràtica del qui atén uns clients; com pot ser l'actitud creguda del qui es creuen possessió de la veritat; com pot ser l'actitud paternalista del qui es creu en el deure d'adoctrinar la gent, o bé del qui parla sempre «des de la trona»; o bé pot ser l'actitud prepotent de qui creu que ha estat constituït tutor d'una societat en minoria d'edat...
Convé tenir present aquell avís que donava Karl Rahner:
«Quan de forma sistemàtica ens apressem a recórrer amb vehemència a les lleis civils i al seu deure de posar remei a la moralitat decadent, oblidem que estem en Diàspora, i que a la llarga no aconseguirem més que fomentar complexos d'anticlericalisme en aquells que no volen sentir que sobre ells pesen mesures de repressió, per culpa nostra. (Espero que no sigui necessari de subratllar expressament que, en aquest terreny, el dret natural exigeix que hagi lleis; tot i que és necessari que recolzin en consideracions justes, que estiguin dosificades convenientment i que se sàpiga actuar amb habilitat en la tàctica que se segueixi per reclamar-les).»
[Karl Rahner, Misión y gracia. T.1. Dinor. San Sebastián. 1966. p. 75-76.]
[Karl Rahner, Misión y gracia. T.1. Dinor. San Sebastián. 1966. p. 75-76.]
Continuarà
| «Quan l'Església, camí de la veritat, es converteix en un magatzem de veritats, la vida extenua» Henri Bourgeois. |
Escrits
0 comentaris:
Publica un comentari