02 «El cristià en el món»

Cap. 5-6 de la «Carta a Diognet»

«Els cristians no són pas distints dels altres homes ni per la terra ni per la parla ni pels costums. No habiten ciutats que siguin només d'ells, no parlen un llenguatge estrany ni menen la seva vida particularment, allunyats de tothom. És ben veritat que aquesta doctrina no és invenció d'ells com a fruit del talent i de l'especulació d'uns homes estudiosos, ni professen tampoc, com fan els altres, una filosofia humana.

»Perquè viuen en ciutats gregues o bàrbares segons la sort que ha correspost a cadascú, i s'adapten al vestit, al menjar, als hàbits i als costums de cada país, però tenen una manera especial de comportar-se que és admirable i, tal com ho reconeix tothom, sorprenent. Viuen en les seves pàtries, però com si hi fossin forasters. Participen en totes les activitats dels bons ciutadans i accepten totes les càrregues, però com si fossin pelegrins. Tota terra estranya és pàtria per a ells, i tota pàtria els és terra estranya.

»Es casen com tothom, com tothom engendren fills, però no exposen els nascuts. Comparteixen la taula, però no el llit. Estan en la carn, però no viuen segons la carn. Passen el temps a la terra, però tenen llur ciutadania al cel. Observen les lleis promulgades, però amb la seva vida estan més enllà de les lleis. Tothom els persegueix, però ells estimen tothom. No els coneixen, i els condemnen. Els maten, però així els donen la vida. Són pobres, i n'enriqueixen molts. Els manca tot, però neden en l'abundància. Són ultratjats, però en els mateixos ultratges hi ha llur glòria. Els maleeixen, però són declarats justos. Els insulten, però ells beneeixen. Els injurien, però ells honoren. Fan el bé i se'ls castiga com si fossin malfactors; condemnats a mort, se n'alegren com si els fos donada la vida. Els jueus els ataquen com si fossin estrangers, els grecs també els persegueixen; no obstant això, els mateixos que els avorreixen no saben dir el motiu de llur odi.

»Ho diré breument: el que l'ànima és per al cos, això són els cristians en el món. L'ànima està espargida per tots els membres dels cos; de cristians n'hi ha arreu del món, a totes les ciutats. L'ànima viu en el cos, però no procedeix del cos; els cristians viuen en el món, però no són del món. L'ànima invisible està reclosa en la presó del cos visible; igualment els cristians són coneguts com uns que viuen en el món, però llur culte veritable a Déu és invisible sempre. [De la Carta a Diognet (Cap. 5-6; Funk 1, 17-321) ]

El mateix autor de la carta també tenia altres veïns...

La carta a Diognet és de finals del segle II. Doncs, bé, a les primeries del segle III trobem un autor amb unes idees molt semblants a les de la carta a Diognet. En referim a Marc Minuci Fèlix, advocat en exercici a Roma, autor d'un text apologètic que duu per nom «Octavi». Està escrit en forma de diàleg entre tres persones: l'autor i dos amics seus, Octavi, un cristià, i Cecili, un pagà. En plena conversa Octavi, cristià, retreu al seu amic Cecili, pagà, la incoherència en què viuen els pagans:

"Vosaltres prohibiu l'adulteri, però el cometeu; nosaltres ens lliurem exclusivament a les nostres esposes. Vosaltres castigueu els crims quan ja han estat comesos; entre nosaltres ja és pecat només de pensar-hi. Vosaltres temeu els qui coneixen les vostres maldats; nosaltres temem únicament la consciència, que mai no ens abandona. Finalment, les presons estan plenes de gent dels vostres, però un cristià, només se l'hi troba quan és acusat per causa de la seva religió, o bé quan n'ha apostat...». (Text citat per Luis González-Carvajal: La Iglesia, a A. Torres Queiruga, 10 palabras clave en religión, 1992, p. 340)

01. Un temps «post-constantinià»?

Qui és aquest Diognet? Més endavant tindré molt de gust a presentar-vos-el. Fa tants segles que espera tenir nous veïns... que no li vindrà d'aquí esperar una mica!

Per on voldria començar avui, és per això de «post-constantinià». No n'heu sentit a parlar encara, oi? Del que sentim a parlar avui, és més aviat que el nostre temps, cultura o societat són «post-cristians». D'aquí ve que, quan un cristià sent parlar o llegeix això de «post-cristià», li agafa una mica el complex de reserva índia, o té la impressió de ser de «els últims de Filipines». (No és mal cosa si això li serveix per fer-se la pregunta i raonar la resposta que es feia el p. Jean M. Tillard poc abans de la seva mort: «Som nosaltres els últims cristians?»)

Els qui parlen de post-cristianisme i també els qui escolten o llegeixen sobre el tema, cauen precisament en aquella confusió que volia evitar E. Mounier: la confondre el cristianisme amb la cristiandat. Em permeto de citar-ne dos paràgrafs, amb la recomanació particular de prestar atenció a les dates dels escrits. Mounier deia (les cursives són meves):

«A parer meu, com més atentament examino la realitat inicial del cristianisme, comparant-la amb la realitat present del cristianisme modern, més em convenço que tots plegats tornarem a trobar la vertadera fe només després d'una caiguda tan general de la cristiandat moderna que molts es pensaran que ha arribat la fi del cristianisme. Però els qui patiran les conseqüències de l'apostasia general no seran les noves generacions; els qui duran el pes, el dia del Judici, no seran ells, sinó tots nosaltres, els falsos testimonis des de fa més de quatre segles». [E. Mounier,... Text escrit el 1941]

«El cristianisme no està pas amenaçat d'heretgia: ja no apassiona tant com per arribar a això. Del que està amenaçat d'una mena d'apostasia, fruit de la indiferència ambiental i de la seva pròpia distracció. Aquests signes no fallen: la mort s'acosta. No pas la mort del cristianisme, sinó la mort de la cristiandat occidental, feudal i burgesa. Una nova cristiandat naixerà demà, o demà passat, amb noves capes socials i amb nous empelts extraeuropeus. El que hem de fer és no ofegar aquesta amb el cadàver de l'altra». [E. Mounier, Feu la chrétienté [La cristiandat difunta], 1950, p. 26. Text escrit el maig de 1947].

«Post-cristià» és, doncs, «allò que ve després del model de cristianisme social, cultural... i religiós, que sobretot la vella Europa s'ha viscut durant segles». Aquest model socioreligiós es diu «cristiandat». Per això podem dir la mateixa idea si parlem de «post-cristiandat» o — encara millor— si parlem de «post-constantinià». Post-cristià, repetim-ho, és el temps (cultura...) que ve després de la cristiandat, no després del cristianisme.

En aquesta mateixa línia, veiem que té sentit parlar de pre-cristiandat o de pre-constantinià i sabem a què ens referim, mentre que parlar de pre-cristià té un sentit molt diferent.

Doncs bé. Precisament en ple temps pre-constantinià és on ens trobem amb el nostre Diognet. Aquest senyor, que deuria viure entre els anys 150 i 200 de l'era cristiana, té el gran mèrit de ser el destinatari d'una «carta» cèlebre, de la qual n'ignorem el remitent, és a dir, l'autor. Diognet, un pagà culte i inquiet, sentia curiositat per la vida dels cristians i va decidir fer-los algunes preguntes: «Qui és aquest Déu, i quina bona notícia dóna com per justificar o explicar la confiança absoluta que els cristians li teniu, fins i tot enmig de les persecucions? Vosaltres, cristians, quina proposta feu per a aquest món nostre, que tots compartim? Quin és el vostre projecte?

Diognet va rebre resposta d'un cristià, del qual nosaltres avui n'ignorem el nom. No deixa de tenir la seva gràcia, tanmateix, que la resposta que Diognet va rebre d'algú ben conegut, hagi arribat com anònima per als cristians del segle XXI: l'hauríem de poder posar en llavis de tots i de cadascú. Voldria dir que ens hem fet i ens sentim pròxims —veïns!— d'aquell bon Diognet.

La «carta» —és així com la coneixem de forma convencional— és força extensa. Hi ha, però, un parell de capítols que vénen a ser com la perla de carta. És un text que coneixem com El cristià en el món. El trobareu en post següent. No us el perdeu.