Cap. 5-6 de la «Carta a Diognet»
«Els cristians no són pas distints dels altres homes ni per la terra ni per la parla ni pels costums. No habiten ciutats que siguin només d'ells, no parlen un llenguatge estrany ni menen la seva vida particularment, allunyats de tothom. És ben veritat que aquesta doctrina no és invenció d'ells com a fruit del talent i de l'especulació d'uns homes estudiosos, ni professen tampoc, com fan els altres, una filosofia humana.
»Perquè viuen en ciutats gregues o bàrbares segons la sort que ha correspost a cadascú, i s'adapten al vestit, al menjar, als hàbits i als costums de cada país, però tenen una manera especial de comportar-se que és admirable i, tal com ho reconeix tothom, sorprenent. Viuen en les seves pàtries, però com si hi fossin forasters. Participen en totes les activitats dels bons ciutadans i accepten totes les càrregues, però com si fossin pelegrins. Tota terra estranya és pàtria per a ells, i tota pàtria els és terra estranya.
»Es casen com tothom, com tothom engendren fills, però no exposen els nascuts. Comparteixen la taula, però no el llit. Estan en la carn, però no viuen segons la carn. Passen el temps a la terra, però tenen llur ciutadania al cel. Observen les lleis promulgades, però amb la seva vida estan més enllà de les lleis. Tothom els persegueix, però ells estimen tothom. No els coneixen, i els condemnen. Els maten, però així els donen la vida. Són pobres, i n'enriqueixen molts. Els manca tot, però neden en l'abundància. Són ultratjats, però en els mateixos ultratges hi ha llur glòria. Els maleeixen, però són declarats justos. Els insulten, però ells beneeixen. Els injurien, però ells honoren. Fan el bé i se'ls castiga com si fossin malfactors; condemnats a mort, se n'alegren com si els fos donada la vida. Els jueus els ataquen com si fossin estrangers, els grecs també els persegueixen; no obstant això, els mateixos que els avorreixen no saben dir el motiu de llur odi.
»Ho diré breument: el que l'ànima és per al cos, això són els cristians en el món. L'ànima està espargida per tots els membres dels cos; de cristians n'hi ha arreu del món, a totes les ciutats. L'ànima viu en el cos, però no procedeix del cos; els cristians viuen en el món, però no són del món. L'ànima invisible està reclosa en la presó del cos visible; igualment els cristians són coneguts com uns que viuen en el món, però llur culte veritable a Déu és invisible sempre. [De la Carta a Diognet (Cap. 5-6; Funk 1, 17-321) ]
El mateix autor de la carta també tenia altres veïns...
La carta a Diognet és de finals del segle II. Doncs, bé, a les primeries del segle III trobem un autor amb unes idees molt semblants a les de la carta a Diognet. En referim a Marc Minuci Fèlix, advocat en exercici a Roma, autor d'un text apologètic que duu per nom «Octavi». Està escrit en forma de diàleg entre tres persones: l'autor i dos amics seus, Octavi, un cristià, i Cecili, un pagà. En plena conversa Octavi, cristià, retreu al seu amic Cecili, pagà, la incoherència en què viuen els pagans:
"Vosaltres prohibiu l'adulteri, però el cometeu; nosaltres ens lliurem exclusivament a les nostres esposes. Vosaltres castigueu els crims quan ja han estat comesos; entre nosaltres ja és pecat només de pensar-hi. Vosaltres temeu els qui coneixen les vostres maldats; nosaltres temem únicament la consciència, que mai no ens abandona. Finalment, les presons estan plenes de gent dels vostres, però un cristià, només se l'hi troba quan és acusat per causa de la seva religió, o bé quan n'ha apostat...». (Text citat per Luis González-Carvajal: La Iglesia, a A. Torres Queiruga, 10 palabras clave en religión, 1992, p. 340)
Entrades
