21. Joan Maragall, un cristià «despert»

Ahir al vespre (16-09) es va fer, a la llibreria Claret, la presentació del llibre del p. Hilari Raguer: La Setmana Tràgica. Tres articles de Maragall. M'havien suggerit que hi digués unes paraules. Em vaig limitar a raonar una frase que jo mateix havia escrit en presentació del llibre: «Maragall volia col·locar aquests escrits com càrregues de profunditat per fer despertar d'una vegada aquella societat i sobretot aquella Església que ell veia com adormida».

Nou vegades apareix el verb «adormir» en el text de L'iglésia cremada. I sempre en el mateix sentit:

• «...els que hi venien a adormir el seu cor en la pau de les tenebres...»;
  
• «La fe s'adorm en la quietud, i a la fi mor»;
  
• «I heus aquí el vostre mal en l'Església del Crist: que hi cerqueu la pau, que hi entreu sense l'amor, que us hi adormiu, que se us hi està morint la fe!»;
  
• «Penseu-ho bé, ¿què li aneu a demanar vosaltres al Crist en sa església? Hi aneu a hores fixes, amb pas esmortuït, a cercar quietud sota ses voltes tenebroses (i això els que hi van amb el cor més pur de vanitats), a oblidar vostres quefers i vostres inquietuds, a reposar de les vostres fatigues si en teniu, i si no, a entretenir els vostres ocis, a bressar la vostra lassitud en la lenta majestat dels cants sagrats i dels núvols olorosos de l'encens, a dormir. I ¿què li demaneu al Crist, si és que encara us resta l'esma de demanar-li alguna cosa? Li demaneu pau, quietud, oblit, que aparti de vosaltres la tribulació i l'amargura, que us lliuri del remordiment, que us dongui un bon son»;
  
• «Doncs no és aquesta la pau del Crist. "La meva pau us dono, la meva pau us deixo", digué: la "meva", que no és pas la pau d'aquest món, perquè el món és guerra. Mes vosaltres heu volgut instaurar l'Església en la pau del món, i per això els altres no hi poden entrar que no se'ls alci del pit inquiet un clam de guerra. Per ells hi ha massa quietud en la vostra Església, massa fosquetat, massa tristesa, massa sants petrificats en la immobilitat, massa lentitud en els cants, massa boira en les paraules de vida. I aquesta boira, aquesta lentitud, aquesta immobilitat els irrita, i es rebelen omplint el temple del clamor de la blasfèmia, i en foragiten amb terror els fidels mig adormits»;
  
• «No l'hi torneu a prendre reedificant-la; no vullau alçar-ne les parets més fortes, ni la volta més ben closa, ni hi poseu portes millor forrades de ferro, que no està en això la seva mellor defensa... i tornaríeu a adormí'us-hi; ni tampoc demaneu més protecció de l'Estat per ella, que massa semblava ja una oficina als ulls del poble en certs aspectes»;
  
• « i que els llibres devocionaris que solen posar-se en mans de la gent —que sabeu llegir— s'ha de confessar que no basten a promoure'l, i fins cal dir que més aviat l'adormen o l'extravien»;
  
• « Mentres que jo estic ben cert que si el sacerdot (...) els mostrés el Pa i el Vi tremolant i fent-los tremolar de l'inagotable sentit de les paraules que en fan el Cos i la Sang de Déu, i tothom consumés amb ell el sacrifici, i la Comunió ho fos en tot el sentit de la paraula... ah! ja n'estic ben cert que la gent no es distraurien ni s'adormirien».
  

Aquestes expressions de Maragall fan pensar –vulguis no vulguis– en expressions més o menys semblants dels «mestres de la sospita». Sobretot en aquella que Marx va popularitzar: «La religió és l'opi del poble», o en la variant atribuïda a Lenin : «La religió és opi per al poble». Uns i altres parlen d'efectes narcotitzants, adormidors per al poble. La diferència és que mentre Marx, per dir un nom, considera que aquella religió –que amb raó denuncia– és l'única religió possible, Maragall afirma amb rotunditat que aquella religió abominable no és allò que Jesús havia anunciat.

Raguer explicava que la crítica que Maragall va fer amb els seus tres articles a una certa societat-Església –aleshores predominant–, no va agradar a la jerarquia, concretament a Torras i Bages.

No té res d'estrany. Costa de reconèixer –i sobretot d'aplicar– aquell criteri del concili Vaticà II: «Els creients poden tenir una part no petita en aquesta gènesi de l'ateisme, car, negligida l'educació de la fe, cal acceptar que o bé l'enganyosa exposició de la doctrina o també els defectes de llur vida religiosa, moral i social, més aviat velen que revelen la fesomia autèntica de Déu i de la religió» (GS, 19).

Maragall va tenir aquesta intuïció i va reconèixer en els fets de la Setmana Tràgica la part de responsabilitat que pesava sobre l'Església i la part de raó que abonava els revoltats. Però es va quedar sol, aleshores... i no ha tingut seguidors, després. L'Església, la jerarquia d'aleshores, no va ser capaç de reconèixer després de la Setmana Tràgica «la part no petita» que podia tenir en la gènesi d'aquell anticlericalisme. Tampoc no va ser capaç de fer-ho després de la guerra del 36 (Gomà ho va fer-ho molt tímidament, i sense concrecions pràctiques). I tampoc no sembla que sigui capaç de fer-ho en la crisi actual...