22. "No se puede legislar en contra de la ley de Dios" (Rouco)

Amb aquest titular divendres passat, dia 18, Europa Press encapçalava la noticia que «el cardenal arzobispo de Madrid y presidente de la Conferencia Episcopal Española, monseñor Antonio María Rouco Varela, recordó hoy a los políticos católicos que 'no se puede legislar en contra de la ley de Dios'».

Encara que a molts els costi d'acceptar la formulació tal com la publica l'agència, crec que en el fons aquests mateixos estarien d'acord amb allò que en el fons deu voler dir el senyor cardenal: a tots ens agradaria que les legislacions fossin fetes de tal manera que promoguessin sempre un món més just, més fratern, més humà..., un món tal com Déu l'ha pensat. Fins aquí tots d'acord. A partir d'aquí poden començar els desacords: com secundar aquest desig? Com materialitzar aquesta afirmació?

Donats els precedents pràctics i coneixent el tarannà de les persones, crec que no és gens arriscat de pensar que la manera més efectiva que deu pensar l'il·lustre purpurat deu ser «fer la pressió eficaç» sobre el govern. Es tracta d'una pressió que se sol aplicar gradualment: comença per les subtils insinuacions diplomàtiques, continua amb les pressions dels lobbys eclesiàstics i s'acaba traient el santcristo gros, és a dir, les manifestacions multitudinàries, amb l'excusa que sigui, però sempre amb els objectius molt concret i definits. Les dades estadístiques de l'assistència a les manifestacions són la mesura de la força que l'Església pot esgrimir davant els poder civil per imposar un o altre model de societat.

El fet és que hi ha molts cristians que se senten incòmodes davant aquest tipus d'actuacions. Poden estar d'acord amb un cert model de família que reconeixem com a cristià, però de cap manera no poden compartir les maneres amb què es vol imposar o defensar aquest model.

Hem comentat alguna vegada que un dels trets propis i més identificadors de la cristiandat és que «el principi d'autoritat semblava imposar-se de manera indiscutible», segons l'expressió dels bisbes francesos que recollíem dies passats. Aquesta actitud semblava connatural en les relacions de la institució amb el poble, i pretenia fer-se visible en les relacions amb el poders civils.

En el fons, doncs, totes aquestes pràctiques de pressió que practica Rouco (i no només ell) «en defensa dels drets de Déu» són manifestacions variades del model eclesiàstic o del clericalisme de la cristiandat: l'actuació des del poder, sigui el que sigui, l'actuació des d'una posició dominant, sigui la que sigui: tant pot ser, per exemple, l'actitud burocràtica del qui atén uns clients; com pot ser l'actitud creguda del qui es creuen possessió de la veritat; com pot ser l'actitud paternalista del qui es creu en el deure d'adoctrinar la gent, o bé del qui parla sempre «des de la trona»; o bé pot ser l'actitud prepotent de qui creu que ha estat constituït tutor d'una societat en minoria d'edat...

Convé tenir present aquell avís que donava Karl Rahner:

«Quan de forma sistemàtica ens apressem a recórrer amb vehemència a les lleis civils i al seu deure de posar remei a la moralitat decadent, oblidem que estem en Diàspora, i que a la llarga no aconseguirem més que fomentar complexos d'anticlericalisme en aquells que no volen sentir que sobre ells pesen mesures de repressió, per culpa nostra. (Espero que no sigui necessari de subratllar expressament que, en aquest terreny, el dret natural exigeix que hagi lleis; tot i que és necessari que recolzin en consideracions justes, que estiguin dosificades convenientment i que se sàpiga actuar amb habilitat en la tàctica que se segueixi per reclamar-les).»
[Karl Rahner, Misión y gracia. T.1. Dinor. San Sebastián. 1966. p. 75-76.]

Continuarà

«Quan l'Església, camí de la veritat, es converteix en un magatzem de veritats, la vida extenua» Henri Bourgeois.

21. Joan Maragall, un cristià «despert»

Ahir al vespre (16-09) es va fer, a la llibreria Claret, la presentació del llibre del p. Hilari Raguer: La Setmana Tràgica. Tres articles de Maragall. M'havien suggerit que hi digués unes paraules. Em vaig limitar a raonar una frase que jo mateix havia escrit en presentació del llibre: «Maragall volia col·locar aquests escrits com càrregues de profunditat per fer despertar d'una vegada aquella societat i sobretot aquella Església que ell veia com adormida».

Nou vegades apareix el verb «adormir» en el text de L'iglésia cremada. I sempre en el mateix sentit:

• «...els que hi venien a adormir el seu cor en la pau de les tenebres...»;
  
• «La fe s'adorm en la quietud, i a la fi mor»;
  
• «I heus aquí el vostre mal en l'Església del Crist: que hi cerqueu la pau, que hi entreu sense l'amor, que us hi adormiu, que se us hi està morint la fe!»;
  
• «Penseu-ho bé, ¿què li aneu a demanar vosaltres al Crist en sa església? Hi aneu a hores fixes, amb pas esmortuït, a cercar quietud sota ses voltes tenebroses (i això els que hi van amb el cor més pur de vanitats), a oblidar vostres quefers i vostres inquietuds, a reposar de les vostres fatigues si en teniu, i si no, a entretenir els vostres ocis, a bressar la vostra lassitud en la lenta majestat dels cants sagrats i dels núvols olorosos de l'encens, a dormir. I ¿què li demaneu al Crist, si és que encara us resta l'esma de demanar-li alguna cosa? Li demaneu pau, quietud, oblit, que aparti de vosaltres la tribulació i l'amargura, que us lliuri del remordiment, que us dongui un bon son»;
  
• «Doncs no és aquesta la pau del Crist. "La meva pau us dono, la meva pau us deixo", digué: la "meva", que no és pas la pau d'aquest món, perquè el món és guerra. Mes vosaltres heu volgut instaurar l'Església en la pau del món, i per això els altres no hi poden entrar que no se'ls alci del pit inquiet un clam de guerra. Per ells hi ha massa quietud en la vostra Església, massa fosquetat, massa tristesa, massa sants petrificats en la immobilitat, massa lentitud en els cants, massa boira en les paraules de vida. I aquesta boira, aquesta lentitud, aquesta immobilitat els irrita, i es rebelen omplint el temple del clamor de la blasfèmia, i en foragiten amb terror els fidels mig adormits»;
  
• «No l'hi torneu a prendre reedificant-la; no vullau alçar-ne les parets més fortes, ni la volta més ben closa, ni hi poseu portes millor forrades de ferro, que no està en això la seva mellor defensa... i tornaríeu a adormí'us-hi; ni tampoc demaneu més protecció de l'Estat per ella, que massa semblava ja una oficina als ulls del poble en certs aspectes»;
  
• « i que els llibres devocionaris que solen posar-se en mans de la gent —que sabeu llegir— s'ha de confessar que no basten a promoure'l, i fins cal dir que més aviat l'adormen o l'extravien»;
  
• « Mentres que jo estic ben cert que si el sacerdot (...) els mostrés el Pa i el Vi tremolant i fent-los tremolar de l'inagotable sentit de les paraules que en fan el Cos i la Sang de Déu, i tothom consumés amb ell el sacrifici, i la Comunió ho fos en tot el sentit de la paraula... ah! ja n'estic ben cert que la gent no es distraurien ni s'adormirien».
  

Aquestes expressions de Maragall fan pensar –vulguis no vulguis– en expressions més o menys semblants dels «mestres de la sospita». Sobretot en aquella que Marx va popularitzar: «La religió és l'opi del poble», o en la variant atribuïda a Lenin : «La religió és opi per al poble». Uns i altres parlen d'efectes narcotitzants, adormidors per al poble. La diferència és que mentre Marx, per dir un nom, considera que aquella religió –que amb raó denuncia– és l'única religió possible, Maragall afirma amb rotunditat que aquella religió abominable no és allò que Jesús havia anunciat.

Raguer explicava que la crítica que Maragall va fer amb els seus tres articles a una certa societat-Església –aleshores predominant–, no va agradar a la jerarquia, concretament a Torras i Bages.

No té res d'estrany. Costa de reconèixer –i sobretot d'aplicar– aquell criteri del concili Vaticà II: «Els creients poden tenir una part no petita en aquesta gènesi de l'ateisme, car, negligida l'educació de la fe, cal acceptar que o bé l'enganyosa exposició de la doctrina o també els defectes de llur vida religiosa, moral i social, més aviat velen que revelen la fesomia autèntica de Déu i de la religió» (GS, 19).

Maragall va tenir aquesta intuïció i va reconèixer en els fets de la Setmana Tràgica la part de responsabilitat que pesava sobre l'Església i la part de raó que abonava els revoltats. Però es va quedar sol, aleshores... i no ha tingut seguidors, després. L'Església, la jerarquia d'aleshores, no va ser capaç de reconèixer després de la Setmana Tràgica «la part no petita» que podia tenir en la gènesi d'aquell anticlericalisme. Tampoc no va ser capaç de fer-ho després de la guerra del 36 (Gomà ho va fer-ho molt tímidament, i sense concrecions pràctiques). I tampoc no sembla que sigui capaç de fer-ho en la crisi actual...

20. La crisi de la cristiandat, «signe dels temps» ?

Previ n. 1

«A fi de complir aquesta missió, l'Església té tothora l'obligació d'esbrinar els signes dels temps i d'interpretar-los a la llum de l'Evangeli a fi que, de manera adaptada a cada generació, pugui donar resposta a les perennes preguntes de l'home sobre el sentit de la vida present i futura i sobre llur relació mútua. Cal, doncs, conèixer i entendre el món en el qual vivim i les seves expectatives, desigs i situació sovint dramàtica. (Vaticà II, GS 4).

Previ n. 2

El mes de setembre de 1964, per tant encara en ple concili, va ser creada una subcomissió que s'anomenava «De signis temporum» i que havia de reflexionar i orientar sobre «els signes dels temps». Una de les primeres tasques que va emprendre va ser la de donar una definició del seu tema de reflexió. Va ser aquesta: «Entenem per 'signes dels temps', els fenòmens que, per la seva generalització i la seva gran freqüència, caracteritzen una època, i mitjançant els quals s'expressen les necessitats i les aspiracions de la humanitat present» (Rapport Delhaye-Houtart, 17 nov. 1964).

Previ n. 3

«¿Vosaltres, doncs, sabeu interpretar l'aspecte del cel i no sou capaços d'interpretar els signes dels temps?» (Mt 16,3)

La qüestió és aquesta: Podríem considerar «l'esfondrament de la cristiandat» com un d'aquests signes dels temps?

Crec que només una visió ingènua de la cristiandat ens faria dir que sí, sense més. Però això voldria dir que la caiguda de la cristiandat és «un fenomen freqüent»... Quan, de fet, allò que nosaltres constatem a cada pas no és la caiguda de la cristiandat sinó els símptomes o indicis (freqüents) d'aquesta crisi o caiguda. La crisi de la cristiandat es manifesta en la crisi d'un conjunt de comportaments socio-religiosos que per «la seva generalització i per la seva gran freqüència» caracteritza una època. En aquest sentit, sí que podem dir que la crisi dels diversos elements que configuren la cristiandat és indici de la crisi de la cristiandat com a conjunt i com a globalitat. En aquest sentit podem dir que la crisi de la cristiandat és clarament un signe dels nostres temps.

Ara bé, per poder arribar a aquesta conclusió hem de poder veure i establir la relació existent entre els «elements que estan fallant» i la cristiandat com a realitat global. Perquè la cristiandat és alguna cosa més que un simple agregat o llista d'elements. La cristiandat és un sistema, que és com dir «un conjunt articulat d'elements». Cada un dels elements del sistema té, certament, la seva lògica interna, però aquesta mateixa lògica l'articula amb la totalitat dels elements, amb el sistema. D'aquí ve que qualsevol crisi en la cristiandat mai no és la crisi d'un sol element, sinó que és la manifestació peculiar d'una crisi global, del sistema.

Quins són aquests elements del sistema cristiandat que estan en crisi? Són, per exemple:

• la transmissió de la fe, la catequesi (com a sub-element de la transmissió de la fe),
  
• la pràctica sagramental (sobretot dels anomenats «sagraments de pas»: baptisme, [1a] comunió, confirmació, matrimoni...),
  
• la iniciació cristiana dels qui han estat batejats de petits,
  
• les vocacions al ministeri ordenat o a la vida consagrada,
  
• la comprensió mateixa del ministeri ordenat, i de la vida consagrada,
  
• la promoció de vocacions,
  
• els seminaris,
  
• la pràctica del culte (entesa com a diferent d'una pràctica sagramental!),
  
• la parròquia territorial,
  
• l'anomenada «pastoral de cristiandat»,
  
• les relacions de l'Església com institució amb els poders públics, i amb el món de la cultura.
  
• ...
  
  

Doncs bé, d'aquest elements nosaltres diem que són elements articulats en un sistema. Els articula, i per tant els interrelaciona, la mateixa «lògica» del sistema, que és la que dóna coherència, legitimitat i plausibilitat, no sols al sistema com a tal, sinó també a cada un dels elements que l'integren i a l'articulació dels diferents elements entre sí. Quan aquesta lògica es trenca, les formes que històricament havien recobert aquests àmbits, deixen de tenir el reconeixement de tothom i van esdevenint –cada vegada més– objecte de discussió i de discrepància.

Tard o d'hora, tots aquests elements entraran en crisi, en una crisi articulada: tots es veuran afectats d'una mateixa crisi. I no sols això. El «sistema Església» està implicat en el «sistema societat, cultura». Per això, els bisbes francesos, en la seva «Carta als Catòlics de França» (1995) diuen amb raó: «La crisi per la que passa avui l'Església és deguda en bona part a la repercussió, dins l'Església mateixa i en la vida dels seus membres, d'un conjunt de mutacions socials i culturals ràpides, profundes i que tenen un abast mundial».

Els responsables de la institució intentaran fer veure que no existeixen aquests desajustaments o s'esforçaran per mantenir a cops de decret un passat que «havia funcionat tan bé». És molt probable que durant un temps ho puguin aconseguir. Però altament improbable que ho puguin mantenir durant molt de temps... tret del cas que l'Església es vagi convertint en un ghetto i talli tota comunicació amb el món que l'envolta. És el que van fer, per exemple, els essenis ara fa 2.000 anys. Si l'Església s'entossudís a fer això (Déu no ho vulgui!), què en quedaria de la missió evangelitzadora que li ha esta confiada pel mateix Senyor)

19. «Francia, catolicismo cuesta abajo»?

Aquest és el títol d'un comentari que llegeixo al darrer número de Vida Nueva (n. 2.673, del 5 a l'11de setembre).L'article ve documentat amb unes pinzellades estadístiques prou significatives. Personalment, quan em trobo amb valoracions com ara aquestes, no puc deixar de pensar en allò que deia ja Emmanuel Mounier, l'any 1941: « tots plegats tornarem a trobar la vertadera fe només després d'una caiguda tan general de la cristiandat moderna que molts es pensaran que ha arribat la fi del cristianisme». De tota manera, el títol de Vida Nueva (molt atinadament?) no posa cap verb, i això permet que puguem interpretar o bé que cau sense control o bé que baixa seguint el camí...

Tanmateix, si som capaços de veure i discernir el que està passant a la societat i a l'Església d'avui (també a casa nostra), ho tindrem força més clar: a França el catolicisme està deixant a marxes forçades la cristiandat i està baixant costa avall fins a arribar a la plana, fins a arribar a la diàspora.

La «diàspora», es preguntarà algú, pot ser res de bo? És una «necessitat inherent a la Història de la Salvació», ens diu Rahner. «La diàspora és la condició normal del cristianisme al món», afegeix Danneels.

Ara bé, no podem ser tan ingenus de pensar que al capdavall de la costa ens trobarem indefectiblement i sense més amb el 'final feliç' de la diàspora. Depèn de com sigui aquest «costa avall». Una baixada in-conscient –parlaríem aleshores de caiguda– porta al no-res. Només cal recordar, per exemple, aquelles que foren Esglésies florents del nord d'Àfrica: Cartago, Hipona...: es van trobar sense voler amb el desert. Una caiguda, una disminució numèrica de les 'forces vives' de l'Església, simplement patida i no assumida, no pot produir res de nou... ni res de bo.

Una baixada costa avall, controlada, és una altra cosa, i té un desenllaç diferent: el gra de blat «si mor, dóna molt de fruit». Però perquè pugui donar fruit ha de reunir unes condicions:

1) Hi ha d'haver una renúncia clara a la situació prèvia de cristiandat (les «olles d'Egipte»!). És el que –després d'haver escoltat profusament persones, comunitats i grups cristians– van fer solemnement els bisbes francesos en la seva Carta als catòlics de França quan van declarar: «Refusem tota nostàlgia d'èpoques passades, en les quals el principi d'autoritat semblava imposar-se de manera indiscutible. No somiem pas en un retorn impossible a aquella situació que s'anomenava la cristiandat»(1.1.1). I encara: «Amb la perspectiva del temps, hem de reconèixer els inconvenients d'aquesta situació antiga: quan l'anunci de la fe es redueix més o menys a posar en marxa uns procediments gairebé automàtics de transmissió, es poden produir alteracions imperceptibles» (1.3.1)

2) S'ha d'assumir positivament el resultat final del procés, i el camí que hi condueix. L'Església de França ha fet decididament aquesta opció. I molts dels seus bisbes l'han expressada en nombroses ocasions. Penso, per exemple, en mons. Albert Rouet i el seu llibre testimoni La chance d'un christianisme fragile (Bayard, 2001), o aquella reflexió extraordinària de mons. Jacques Noyer, aleshores bisbe d'Amiens, que va publicar a la revista Christus (n. 178, abril 1998) i que posteriorment ha estat reproduïda en alguns mitjans: L'Eglise humiliée, i que sovint recomano de llegir. (Per cert, invito els meus amics a llegir una paràbola deliciosa de mons. Noyer: La balena i la papallona...) És cert que en l'esmentada Carta als catòlics de França no apareix explicitada aquesta opció del punt d'arribada, de la diàspora, però l'hi podem trobar indirectament: «nosaltres, com a catòlics, estem d'acord a situar-nos sense vacil·lar en el context cultural i institucional d'avui, marcat principalment per l'emergència de l'individualisme i pel principi de la laïcitat». És el que afirmen també en el tercer apartat de la primera part, quan parlen per exemple «de l'herència a la proposició», o quan diuen que pren un sentit renovat aquella expressió de Tertul·lià: «El cristià no neix. Es fa». Una Església que renuncia a viure de renda d'una herència exuberant i escull «proposar» individualment la fe, no pot ser de cap manera una Església de masses...

Cap de les Esglésies que han configurat l'Occident no s'estalviarà la transició des de les altures (glorioses) de la Cristiandat... a la plana (pobre i humil) de la Diàspora. Serà una caiguda, un daltabaix ? O serà simplement una baixada (no pas agradable, certament) ?

Es tracta només d'obrir els ulls a la realitat, als «signes dels temps» d'avui. I tenir la valentia d'obrar en conseqüència...

18. La cristiandat que està desapareixent

Si volem parlar de cristiandat és del tot imprescindible que ens expliquem una mica sobre el sentit i l'abast d'aquesta paraula. Normalment el context de la conversa ja delimita un primer sentit de «cristiandat». La paraula «cristiandat»

a) Pot designar el conjunt de països, antics reialmes, que en el passat havien professat una mateixa fe cristiana, o també el conjunt de creients que professen avui la fe cristiana
arreu del món. En el primer sentit apuntat s'està al·ludint a situacions històriques del passat.

b) Amb la paraula «cristiandat» se sol designar sobretot el conjunt de trets socials culturals i religiosos específics, derivats del fet que en una societat concreta la religió cristiana és –o va ser en el passat– la religió oficial (o dominant, o majoritària). Aquests trets configuren totes dues institucions cabdals, l'Església i l'Estat, i les seves relacions mútues. Però sobretot configuren la vida –personal, familiar, religiosa i social– i la cultura dels individus.

Aquest conjunt de trets socials, culturals i religiosos específics estan articulats com a sistema. Per això podem parlar d'ordre político-social-religiós. Allò que l'articula i li dóna coherència és una peculiar visió del món o «cosmovisió» ( una visió de la natura, una visió de la societat, una visió de Déu), que es troba en íntima connexió amb la autocomprensió (o 'autovisió') que el subjecte té de si mateix.

A la base de la cristiandat hi ha un fet religiós, social i polític : la religió cristiana ha estat declarada religió oficial d'un país determinat: tot ciutadà que neix en aquell territori és batejat «d'ofici», i per aquest fet esdevé alhora súbdit del rei i súbdit de l'Església.

La cristiandat només possible en un context cultural de pre-modernitat. I posats a sintetitzar aquest context cultural apuntaríem dos trets que caracteritzen i expliquen la cristiandat/pre-modernitat. La cristiandat només es possible en un context cultural en què: a) la persona és heterònoma, i b) el món està sacralitzat.

I en la mateixa mesura en què la pre-modernitat cedeix terreny a la modernitat, la cristiandat també es va diluint i desintegrant paral·lelament: a) la persona esdevé autònoma, i b) el món es dessacralitza i esdevé secular.

Apuntem algunes dimensions que mereixerien ser preses en consideració:

• El món religiós que viuen els individus i els grups socials: l'espai, el temps, la vida entera està marcada i delimitada per la religió.
  
• El fet religiós (la fe cristiana) esdevé un element clau d'identitat col·lectiva. D'una manera especial en aquells territoris en què la fe cristiana es veié confrontada amb altres religions. Per exemple, a Espanya no és infreqüent encara (i també a alguns països de Latinoamèrica) dir que és «moro» un infant no batejat...
  
• El sistema de transmissió de la fe. En el millor dels casos se sol fer mitjançant una iniciació cristiana elemental a l'interior de la família: l'ensenyen a senyar-se, a dir algunes oracions... Aquesta primera iniciació es complementa normalment amb una «immersió social i religiosa» que configura el creient/ciutadà d'acord amb uns comportaments socials religiosos reconeguts a l'interior de la col·lectivitat.
  
• La posició o actitud de l'Església institucional (jeràrquica) per respecte a la societat / comunitat creient: El subjecte de la pre-modernitat és un subjecte heterònom. Kant a l'hora de definir la Il·lustració (la modernitat) deia : «Sàpere aude!» (= Atreveix-te a saber!). El pre-modern, en canvi, és aquell que «no s'atreveix a saber». I per tant necessita algú que li digui, que el faci saber. L'Església es presenta com la «Mater et magistra», que sap...
  
• La posició o actitud mútua de l'Església institució (jeràrquica) per respecte a l'estat i governs. Aquest ha estat l'aspecte més estudiat de la cristiandat, fins al punt que algú podria pensar que és l'únic aspecte a destacar en la cristiandat. Les relacions han estat normalment conflictives perquè tant l'Església com l'Estat han intentat de defensar sempre les seves pròpies parcel·les de poder i ampliar-les fins i tot. El punt més conflictiu –aquests darrers segles i més encara aquestes darreres dècades– ha estat sobretot d'ordre simbòlic o de significacions: a quina de les dues instàncies correspon (a l'Església o a l'Estat) definir els valors ètics pels quals s'ha de regir la societat.
  
• La transició: És la situació que vivim actualment. Per una banda, l'Estat ha sortit oficialment de la cristiandat, perquè la constitució el defineix com «a-confessional». Per una altra banda, és cert que la societat està formada per una majoria de batejats, però com diu mons. Algora, bisbe de Ciudad Real: «Desde el punto de vista de saber quiénes somos cristianos, habrá que empezar a hablar de que no es lo mismo hablar de 'bautizados' que de 'convertidos'. Son números que no coinciden» (Carta a los diocesanos, Domingo del Bautismo del Señor, 2005). I per si això fos poc, i per acabar d'embolicar la troca, hem de tenir en compte que la gent no canvia fàcilment els esquemes de cristiandat: ni els no-creients, ni els creients, ni el clergat, ni la jerarquia.
  

Tindrem ocasió d'anar-ho veient.

17. A propòsit de la «Carta als catòlics de França» (1996)

Aquests dies previs a l'inici del curs estic preparant una «presentació» de la «Carta als catòlics de França» que els bisbes francesos van adreçar als catòlics dels seu país l'any 1996. Fa temps que tinc enllestida la traducció catalana d'aquesta carta (i d'un altre document relacionat) a l'espera de l'edició. Però, a mida que s'acostava la possibilitat de l'edició m'he anat convencent de la necessitat d'afegir una presentació del text.

Normalment, davant els documents dels bisbes i no diguem del papa, la primera i única reacció acostuma a ser: m'agrada o no, el tindré present o no, em serveix o no, el recomanaré o no. De fet és la mateixa reacció que solem tenir davant un llibre, sobretot si ve avalat per una signatura de confiança. Els llibres no són interactius (si més no, avui per avui!). I les «cartes pastorals» dels bisbes tampoc no ho són. (I no diguem els petits comentaris que s'han compromès a escriure cada setmana als fulls diocesans.) No són interactius. Encara que potser seria millor de dir que no ho eren. Perquè des de fa quinze hi comença a haver entre els bisbes experiències de «preparació interactiva» de documents.

La «Carta als catòlics de França» va ser preparada amb un llarg procés d'interactivitat. Els bisbes van deixar de parlar «al» poble de Déu i es van decidir a parlar «amb» ell. Els resultats han estat extraordinaris. Dir «nosaltres els catòlics de França» té un significat i unes connotacions molt diferents segons que el text on diu sigui un text adreçat «al» o bé un text dialogat prèviament «amb» el poble. (Per poder veure el text íntegre francès, cliqueu aquí).

En el fons, aquests bisbes amb tota la coherència del món estan «dient allò que fan» i estan «fent allò que diuen». És una mena de llenguatge «performatiu», d'acord amb la teoria d'Austin. En concret, al començament de la Carta afirmen rotundament:

« Refusem tota nostàlgia d'èpoques passades, en les quals el principi d'autoritat semblava imposar-se de manera indiscutible. No somiem pas en un retorn impossible a aquella situació que s'anomenava la cristiandat.» (El subratllat és meu).

Ja sabem per experiència que «el paper ho aguanta tot», és a dir, que sovint grans declaracions de principis, després queden en no-res, o bé no es tenen en compte ni en el text mateix de la declaració d'aquests principis. Doncs, bé, sembla com si la Carta entera fos un posar en pràctica aquestes opcions: renuncien a la pràctica del «principi d'autoritat» propi de la cristiandat, és a dir, renuncien a l'autoritat com a poder i domini, expressada en relacions unidireccionals respecte dels fidels (que són considerats com a «súbdits») i en canvi assumeixen «el servei de l'autoritat» en el sentit ple i dialogal de la paraula. Tot el procés d'elaboració del document ha estat interactiu. Fins al punt que ha esta concebut i publicat finalment com un «document de treball» i no com un text magisterial.

Vulguis no vulguis, mentre anava treballant aquest document dels bisbes francesos, no podia evitar de comparar la manera de fer d'aquests bisbes, amb les maneres menys reeixides que tenen els nostres. És el que ha passat, per exemple, amb el nou Catecisme.

Els fets

La tarda el dia 1 de juliol els nostres bisbes presentaven un nou Catecisme oficial per a la catequesi. El títol exacte del llibre que presentaven, és: «Jesús és el Senyor. Catecisme de la Conferència Episcopal Espanyola». I com a peu editorial figura: «Conferencia Episcopal Española» (sic).

El llibre ha estat imposat per decret, un decret que, per cert, va ser signat públicament i amb gran aparat en l'acte mateix de la presentació. (Potser amb la secreta intenció d'escenificar una unitat col·legial que algú –benèvolament– hauria pogut posar en dubte...). Doncs bé, aquest decret va ser la primera (i única) notícia que va rebre l'Església catalana sobre les dues decisions cabdals que s'anaven a prendre a propòsit de la catequesi: 1) la desautorització o preterició d'un projecte propi de catequesi que l'Església catalana havia preparat amb la convicció que era un projecte adaptat a la nostra Església i a la nostra societat, i 2) la substitució d'aquell projecte global per un llibre nou catecisme, adaptat –això sí– al nou «Catecisme de l'Església Catòlica»...

Dues maneres diferents de fer

El contrast salta a la vista. Els uns continuen parlant «a» les seves Esglésies a cop de decret. Els altres parlen «amb» les seves Esglésies proposant-los a debat un document de treball, que s'haurà d'enriquir amb les aportacions de la base. Els uns estan preocupats per l'ortodòxia de les formulacions, dels continguts. Els altres estan preocupats per l'arrelament de la fe en la vida, de manera que la fe 're-generi' la vida (la iniciació). Els uns demanen l'aplicació immediata i fulminant del seu decret. Els altres mantenen un llarg i sincer diàleg amb grups i comunitats amb la qual cosa facilitaran la «recepció» de la proposta (feta amb l'aportació de tots) quan arribi...

(Tinguem en compte que els bisbes francesos van iniciar el procés del projecte catequètic l'any 2000. L'any 2003 va sortir el 'document proposta' o eina de treball : Anar al cor de la fe. L'any següent es va fer públic la «Síntesi de les contribucions escrites i enviades com a resposta a l'eina de treball: 'Anar al cor de la fe'». L'any 2006 va ser aprovat el Text nacional per a l'orientació de la catequesi a França...I en cap moment no han aturat el procés.)

Més diferent no pot ser. Però, com s'explica aquesta diferència ? Això, ja...

No tenim dret a saber res?

Crec que, en ple segle XXI –i per tant, superada ja la mentalitat pre-moderna de cristiandat– els cristians hem de reconèixer i fer reconèixer la nostra dignitat de membres d'un poble sant, el Poble de Déu: som germans i de cap manera súbdits.

La nostra Església catalana —Pastors i Poble— va celebrar un Concili del qual en va sorgir un projecte i un model de vida d'Església. Seria bo que —en un exercici fratern d'autoritat i per tal d'afavorir una joiosa i constructiva obediència, que a tots ens faci créixer— els nostres Pastors explicitessin la relació que tenen les grans decisions que estan prenent avui amb aquell projecte de renovació d'Església (Concili Provincial Tarraconense) que tots, en la persona d'ells vam assumir. Altrament, haurem de pensar que allò que esperen de nosaltres és una mera submissió...

16. El cas dels catequetes espanyols

Deixeu-me començar explicant una mica la «nomenclatura», en atenció als qui no estan tan familiaritzats amb aquest tema. «Catequeta» és a «catequista» el que «pedagog o expert en pedagogia» és a «mestre». El catequeta estudia les qüestions de la catequesi que van més enllà de la simple (!) sessió de catequesi: estudia el model de catequesi, el llenguatge, l'adequació del llenguatge als homes i dones –als nens i nenes– que viuen en una societat i cultura determinades...

Hi ha catequetes a tots els països. En temps «plàcids» no solen tenir gaire feina. Però en temps com ara els nostres, que no ho són gens, de plàcids, se'ls gira feina de valent. A les Esglésies de França, Bèlgica, Alemanya, Suïssa, Quebec, Espanya hi ha bons catequetes: sovint treballen conjuntament –per exemple en congressos– i amb un llenguatge i punts de vista àmpliament compartits. Tenen línies semblants, llenguatges semblants i moltes altres coses semblants. Llevat d'una cosa: llevat del reconeixement per part de la jerarquia.

A França, a Bèlgica i al Quebec solen ser la mà dreta –i el braç dret– dels bisbes en tot el que fa referència a la catequesi. I solen ser ells els qui al costat dels bisbes presenten els nous projectes catequètics o els passos progressius que es van fent en el desenvolupament d'aquests projectes.

A Espanya, aquests catequetes –bons també i «homologables» amb els dels altres països esmentats– no semblen ser del gust dels bisbes de ram. He parlat amb alguns i quan se'ls pregunta per la seva relació amb la jerarquia, solen limitar-se a dir que «van per lliure». Ara bé aplicant criteris hermenèutics podem interpretar que amb aquesta expressió tan discreta estan dient que els bisbes no compten amb ells...

Sembla, doncs, que es va estenen la praxi que fan servir algunes congregacions romanes i darrerament també algunes cúries episcopals: «treballant amb col·laboradors addictes (i grisos) es pot fer 'més feina' que no pas amb col·laboradors experts i que saben el que toquen».